Veí privilegiat de la Vil·la Casals, el Festival de Música que té el nom del gran músic català ha presentat gairebé com acolofó de la 35a edició un jove violoncel·lista armeni, que ja havíem conegut alatemporada d’IberCamera a Barcelona.

Aquest festival important sol tenir una presència destacada de violoncel·listes, ienaquesta temporada va repetir l’israelià Amit Peled, aqui es va concedir fa uns quants anys el violoncel que havia pertangut a Casals, el construït el 1733 per Mateo Gofriller, ara restaurat.

L’any passat, Peled ja va fer un recital en aquesta sala encara que no va poder tocar el famós instrument, ja que estava en reparació.

Una nova generació en marxa.

AquestaedicióvasereltorndeNarek Hakhnazaryan que, amb 22 anys el 2011 va guanyar el primer premidelConcursTxaikovskiiestà començant una carrera internacionalqueesperoqueelportiadisposar, com el seu col·lega Peled, d’un bon instrument per a aquesta tasca difícil. Hakhnazaryan té grans possibilitats ja que disposa d’unabonaformacióibonatècnica per al virtuosisme, que va exhibir amb bon resultat en algunes de les obres d’aquest recital.

Lamentablement no vam poder escoltar la Sonata de Kodaly, pedra de toc del gènere – que en principi estavaprogramada – encaraqueen lloc seu Hakhnazayan va tocar la Suite núm. 1 per a violoncel sol de Britten. Una petita joia de contextura harmònica sòlida – malgratles dificultats d’aquest instrument per als acords – que Britten desenvolupa magistralment a través d’una estructura de veus rica. La versió va ser intensa iexpressiva, rica i sensible en l’efecte de bordó, mostrant l’afinitat del violoncel·lista amb aquesta gamma del repertori. També és obra del segle XX la Sonata per a violoncel op. 38 núm. 1 de l’armeni Adam Khudoyan (1971­2000) composta el 1961, d’estructura efectista i virtuosística però amb escàs contingut essencial, amb progressions fins i tot esgotar les cordes i escales de poc objectiu, encara que vàlida per mostrar qualitats virtuosístiques. I la joventut de Hakhnazaryan sembla que va en aquest sentit.

Sentit sí que ho va ser el seu

Krunk, sobre una antiga melodia popular armènia que va servir per recordar l’actual centenari de l’atroç genocidi d’aquell poble comès pels turcs. I curiosament – a falta de notes en el programa – sembla que es refereix a un diàleg amb un ocell, una espècie d’El cant dels ocells però d’Armènia.

Hakhnazaryan té grans possibilitats, disposa d’una bona formació i tècnica per al virtuosisme

Finalment una altra pedra de toc, la Suite núm. 1 de Bach que mostra una altra vegada que aquesta música sublim ha de ser incorporada i feta essència abans de pretendre’n una versió. Està de més dir que la de Hakhnazaryan va ser una versió de joventut.