El paisatge de l’Alt Empordà a finals d’estiu té un nom propi i un indret ad hoc: Schubert i Vilabertran. La Schubertíada arriba a la 23a edició amb ganes de llençar la casa per la finestra, concentrant en deu dies (fins al 29 d’agost) els disset concerts, enquèuncopméselliedéselrei iMathiasGoerneunadelespresències més carismàtiques: atenció, doncs, als concerts del cap de setmana. Però també als de la resta d’un cicle amb grans noms, locals i internacionals. Si no heu assistit mai a un concert de Vilabertran, trobareu entre la seva oferta vetllades que mai no oblidareu.

S’esperava amb fruïció el concert inaugural, ahir al vespre, marcat pel debut a Vilabertran de Measha Brueggergosman, l’esplèndida soprano canadenca que trepitja fort en el terreny de l’òpera i del lied en circuits internacionals. L’acompanyava al piano l’alemany Justus Zeyen, habitual company de nits liederístiques de la Brueggergosman, excel · lent en totes les seves prestacions.

Encetava el recital un grup de lieder de Schubert centrats en el tema de la mort i el somni, amb la presència de dos plats forts com ara Nacht und Träume o Der Tod und das Mädchen. Ideal per escalfar motors abans de dos grups més de quatre i dos lieder del compositor austríac enquèlasopranovacomençara arrencar el vol després d’un inici fred. Eros i Tànatos, d’acord amb el títol amb què Sílvia Pujalte encapçala el programa.

Musicalitat i exquisidesa en el fraseig van presidir unes interpretacions no exemptes de vibrato en els valors llargs, perfectament dominats, això sí, per l’artista canadenca.

Va obrir la segona part Shéhérazade, el cicle de cançons que Maurice Ravel va escriure sobre textos de Léon Leclère, més conegut amb el pseudònim, inconfusiblement wagnerià, de Tristan Klingsor. Dicció perfecta la de Brueggergosman, domini dels reguladors i sensualitat van ser algunes de les característiques de la seva versió.

L’alemany Justus Zeyen va acompanyar al piano els lieder de la soprano canadenca

I, com a colofó, un Wagner en majúscula amb els cinc Wesendonck Lieder, de ressonàncies tristanyesques a Träume i Im Treibhaus, ideals per a la veu de Brueggergosman, que té en la versatilitat un dels punts forts del seu prodigiós instrument.

Versatilitat que li va permetre enfosquir amb riquesa d’harmònics alguns dels passatges més viscerals del cicle wagnerià.

I, esclar, a tot plegat no va faltar el clima de recolliment d’un públic – poc nombrós per a un inici de festival – que sap que a Vilabertran el lied adquireix una dimensió quasi sacra, a la qual cal respondre amb la millor litúrgia: la del silenci còmplice.

Inici ideal, doncs, d’aquesta 23a edició. Suficient per constatar que la Schubertíada d’enguany ja ha fet història.