L’assertivitat amb què va atacar l’entrada del piano en el Concert en fa menor (Lisiecki els va interpretar per ordre de composició) i la delicadesa sense afectacions del segon tema van situar de forma admirable els paràmetres de les versions de l’intèrpret canadenc: claredat extrema en la conducció de veus, virtuosisme sense egolatria en els passatges més exhibicionistes i una expressivitat noble que no necessitava distorsions per emocionar. El primer temps del Concert en mi menor va dur a l’apogeu aquestes característiques, mentre que en els dos moviments lents Lisiecki va oferir un reguitzell encisador de notes perlades, reservant l’energia més desimbolta per als respectius finals.

Davant un pianista de 20 anys, la temptació és parlar de versions que maduraran amb el temps, un lloc comú fruit de la mandra analítica: preocupant seria que d’aquí dues dècades Lisiecki toqués de la mateixa manera aquests concerts. Ara i aquí, les seves lectures són d’una integritat musical de primer ordre. Lisiecki va comptar amb un eficaç acompanyament de l’Orquestra Simfònica del Vallès i Rubén Gimeno, tot i que la saturació del so en els tutti marcava els límits de l’acústica de l’Espai Ter.