Els estius no deixen de tenir la seva empremta reflexiva.

Suposo que molts carreguen piles en aquest sentit per a la temporada. Almenys així ho sembla... ja que un concert recordatori de Ramon Llull – figura poc coneguda de qui commemorem els 700 anys de la mort –, va congregar mig miler de personesalaplaçadel’EsglésiadePoblet a escoltar la proposta de Jordi Savall.

Un concert que pretenia il · lustrar fets històrics importants del temps de la vida d’aquest home increïble, il · lustre far del que va ser la gran cultura catalana universal, i també “ exemplificar la riquesa d’una època i d’un patrimoni musical ”, segons els organitzadors.

Llull no va ser músic, almenys no hi ha cap testimoni directe, encara que la seva relació amb aquesta expressió havia de ser espiritualment (potser també en el cant) intensa.

En aquells temps, els segles XIII i XIV, la música, la dansa i la fe difícilment establien fronteres entre el que era sagrat i profà. I aquesta va ser una de les particularitats del repertori seleccionat i interpretat per Jordi Savall, conductor per moments des d’un rebab que no amagava la seva sonora personalitat, i des de la sublim viola d’arc presenta tants pòrtics medievals. La resta, un exquisit panorama organològic de l’època en què convivien musulmans i jueus amb cristians; amb llaüts àrabs i medievals, saltiris de diverses formes i sonoritats, arpa medieval, bon catàleg de flautes, dolçaina i bombarda, sacabutx i cornetto, i la inefable i distingida percussió de Pedro Esteban. Un luxe perquè a més, si mirem els intèrprets, tots d’exquisit primer pla internacional. Igual que pel que fa a les veus, en les quals van brillar amb particular sensibilitat Waed Bouhassoun, o María Cristina Kiehr, Lluís Vilamajó i Marc Mauillon, al costat de Zanasi, Carnovich, Sagastume o Bertin. Els repertoris, des de cançons de la Mallorca musulmana, plenes de bellesa en la versió actual, els sirventesos trobadorescos, cantigues, conductus de Nôtre Dame preciosos, formes que intercalaven solos, duos i cor, o el magistral Veni sancte spiritus, de Dufay.

Molt possiblement aquest pretès recorregut musical va ser afí alesoïdesil’esperitobertdeRamon Llull, viatger infatigable i d’ideals avui d’actualitat.

En aquest sentit coincideix amb la croada que a través de la música enarboren Jordi Savall i la seva gent, exemple de coincidència i harmonia, fins i tot amb quarts de to.

Tot això garantia de color i qualitat, encara que l’espectacle – d’això es tracta – s’ha d’aprofundir en diversos aspectes. En principi el relat és massa ampli i l’espectador necessita una síntesi amb idees centrals, que tot sigui menys enciclopèdic; les músiques són de petits conjunts i l’espai ha de ser parcel · lat a l’efecte; utilitzar tot el potencial instrumental per a algunes peces subverteix el so original per traslladar-lo a l’escena actual.

Potser hauria de tancar-se o començar, si es vol, amb la mort de Llull, articulant petits contextos de síntesi de la memòria i fer servir molts dels elements dramàtics que animen la seva vida.

Sens dubte una gran feina que enriquirà la pròxima commemoració i que en aquesta ocasió va ser una summa d’alt nivell en les seves parts. Enhorabona.