Aigua, foc, rituals, dansa i suggerents projeccions. I també els moviments de les grues per compondre potents, acrobàtiques i metafòriques imatges visuals. La Fura en estat primigeni, de la mà de Carlus Padrissa. Tots aquests elements van ser posats al servei d'El amor brujo, divendres a la nit en l'aclamada estrena al Festival de Peralada d'aquesta versió de l'obra de Manuel de Falla quan es compleixen 100 anys de la creació d'aquesta peça de fusió del flamenc gitano amb la música culta.

El muntatge reivindica María de la O Lejárraga com a autora del llibret en comptes del seu marit i productor, Gregorio Martínez, que va ser qui el va firmar, i de passada transfereix els trets de la personalitat feminista de l'escriptora a la protagonista. El foc i la paraula són el conjur de Candela i la bruixeria no és res més que la màgia del text escrit per narrar el rerefons d'una dona enamorada del seu maltractador i que viu obsessionada amb el seu retorn, encara que això li pugui costar la mort, en una clara al·lusió a la violència de gènere.

En la transgressora posada en escena també hi tenen un gran valor les projeccions de l'històric cineasta José Val del Omar (Granada, 1904-1982). Les seqüències fílmiques aporten oníriques imatges per crear les atmosferes del relat musicoteatral. Són rellevants les coreografies del ballarí Pol Jiménez, tot i que encara són millorables. L'Orquestra Jove d'Andalusia, dirigida amb visceral pols per Josep Vicent, va recrear amb energia i brillantor les partitures.

Recursos molt diferents

Aquests ingredients, juntament amb el modern vestuari de Chu Uroz, componen una producció en algun moment aigualida per la dificultat de lligar recursos tan diferents. Un pròleg edificat sobre fragments de Noche de los jardines de España, El sombrero de tres picos, una dansa de La vida breve i la cançó Amor gitano va introduir aquesta drama musicalment marcat pel seu esperit cambrístic.

En aquest inici impacta la presència a la platea de Candela (encarnada per la enlluernadora cantaora amb tessitura de mezzo Marina Heredia) i Carmelo (el bailaor Julio Ruiz), guarnits amb vestits de casament. Arribaran fins a l'escenari i ell, alliberat de la bena que li cobreix els ulls, descobrirà la meravella de l'Alhambra. La protagonista cantarà després des de dalt d'una grua, que sosté el seu vestit de núvia gegant, mentre ell està tancat sota les seves faldilles: «¡Casadito, casadito/ cierra con tranca la puerta/ que aunque el diablo esté dormido/ a lo mejor se despierta».

Però quan la funció creix és a partir d'El amor brujo. Les idees encaixen i la història connecta amb el públic, encara que el gegantisme dels artefactes trobi el seu millor sentit en la dimensió d'una plaça de toros com la de Granada, on es va estrenar el dia 10, que en un auditori com el de Peralada. Però, en línies generals, la proposta funciona.

El joc del ball amb les torxes o les escenes al submón dels sortilegis són moments de gran espectacularitat. A la cova, un acròbata penja d'un pèndol que gira i convida Candela a seguir-lo. Ella llança el seu conjur per atraure Carmelo: «Por Satanás, por Barrabás/ quiero que el hombre que era mi vida/ me venga a buscar».

Però és la conjunció furera amb l'encanteri de l'autor el que fa elevar el llistó d'aquest espectacle. I és que Falla no falla.