Els dos concerts a Barcelona de la Staatskapelle Berlin amb direcció de Daniel Barenboim han constatat un cop més l'entesa i la complicitat d'una de les millors orquestres del món amb un dels músics més complets de les últimes dècades. La segona d'aquestes vetllades, centrada exclusivament en Verdi, ha permès confirmar que Barenboim, molt associat a Mozart i al postromanticisme centreeuropeu, es diverteix amb el músic italià. I que l'ofereix amb les dosis de sumptuositat, generositat sonora i sentit melòdic, respectant sempre la serietat de pàgines com les obertures i preludis de Les vêpres siciliennes, La traviata o La forza del destino, aquesta última tan tòpica però que, a mans de la Staatskapelle Berlin, resulta del tot nova. Una orquestra lliurada a la causa i un Mestre indiscutible, sense escarafalls en el gest i assolint fites altíssimes de qualitat en els resultats, amb sons exemplarment lligats, tensions internes i refinament indiscutible. Elements inqüestionables per abordar el repertori de la primera part però, sobretot, el de la segona, les immarcessibles Quattro pezzi sacri escrites per un Verdi octogenari i confirmant la seva frase "Torniamo all'antico e sarà progresso" de ressonàncies palestrinianes. Cor de Cambra i Orfeó Català, ben ensamblats i excel·lentment preparats, van poder-se lluir en els passatges a cappella com l'Ave Maria inicial o els primers compassos del Te Deum. Bon rendiment de les diferents seccions i entusiasme contagiat a un públic igualment afamat de bona música.