Daniel Barenboim és un esperit sorprenent. Treballador incansable, aquests dies ha estat a Barcelona fent uns intensos assajos per al seu segon concert al Palau, en el qual participa l'Orfeó Català amb una obra molt difícil del repertori simfònic coral verdià. En el primer, que va tenir lloc dilluns, va obrir el programa amb dues peces d'enorme profunditat, gairebé religiosa, del repertori de Wagner, com són el preludi a l'Acte I i l'Encantament del Divendres Sant, exercicis d'equilibri per a l'orquestra i de sensibilitat per al director. Un gest pausat, no gens tens, va portar el discurs wagnerià a una neutralitat no exempta de matisos singulars, en la qual dominava la precisió de la línia sonora, sobretot d'una corda alta amb cuidades i afinades intervencions dels contrabaixos. Cada sala té els seus secrets, i al Palau els vents ­excel·lents en fusta i metall­ van projectar de vegades més del que convenia, per bé que les cuidades dinàmiques, els sorprenents pianissimos dels violins van marcar caràcter. La primera part va acabar amb el llenguatge eloqüent del preludi d'Els mestres cantaires, sempre cuidat de proporcions per la intel·ligència i sensibilitat de Barenboim.

La corda alta tenia previst protagonisme en la molt britànica Simfonia núm. 1 d'Edward Elgar, compositor d'una música que ningú no comprèn millor que les bones orquestres angleses, particularment en el color de la corda. En aquests casos sí que es pot parlar de color orquestral, i no en els exabruptes dels nous mestres ­dos japonesos­ que successivament es van fer càrrec de l'OBC. La corda de l'orquestra berlinesa no arriba a aquesta senzillesa que demana Elgar. Però la feina de l'orquestra i el seu director va ser formidable en un esforç per degustar l'esperit d'aquesta música que de vegades agafa camins inexplicables, i que va agradar molt al públic.