Amb raó els claustres monacals són microcosmos; oració i ­per quèno­reflexió.Laplaçaaltadela catedral de Girona reflectia l'elevada temperatura del dia. Molta gent esperava allà per travessar la catedral i arribar al claustre. I aquest petit i meravellós trajecte ­vidrieres amb llum natural, la gairebé penombra i la immensitat de la nau, l'aire privilegiat...­ va donarprovesquetambéaquestespai és un microclima. I tres britànics, de primera línia internacional, inconfusibles, vestits per a concert, ens van fer oblidar les inclemències. Una mostra més de les sorpreses que ofereix aquest festival de disseny: un Bach actualitzat a la primera part del programa per la concepció, el fraseig i els instruments ­piano Steinway i violonceldecoscrecqueStradivarius 1726 amb arc i articulació modernes, i veu adequada a la potència imposada.

Tres àries de cantates en les quals Bostridge va deixar fluir la seva veu de caràcter i cos compacte, dúctil alhora, encara que són peces escrites per a sonoritat més suau al violoncel a què un arc barroc li hagués facilitat una altra articulació i matisos. Esclar, manava la sonoritat del piano, no només pel formidable pianista, sinó pel so en si. I va arribar un Bach matisat per Britten, amb les seves Five Spiritual Songs, un exemple de la transcendència de Bach ja que per moments podríem haver dit que era un lied de Schubert, aquesta vegada per a piano i cant, en el qual el magnífic tenor va mostrar la seva personalitat, capacitat de clara dicció i comprensió d'estils. Característiques que es van multiplicar en repertoris més actuals quan en la segona part va fer tres cançons de Franz Lachner la vida del qual ocupa gairebé tot el segle XIX, intens melodista de gran musicalitat amb alguns girs pianístics desconcertants.

La delicadesa, el bon moment del violoncel d'Isserlis (fins i tot bo en la seva adaptacióclimàtica),ambarcdelicat, so precís i gran capacitat de matís es va gaudir al màxim en una de les joies de Schubert: Auf dem Strom, amb notòria participació de cant i piano. Difícil establir un primer pla en els tres intèrprets, magnífics. Però Isserlis va fer a més el tour de force de la Suite núm. 3 de Bach, en la que el violoncel i ell van sintonitzar a fons a partir de la Sarabande i eloqüents Bourrées. Nota de caràcter del programa: Tom O'Bedlam'sSongescritael1961peracant i violoncel per Richard Bennet, que va deixar veure versatilitat i aquesta meravella del caràcter anglès, tant en la llibertat del compositor com dels intèrprets.