7/7/2015 |
Programa: Obres de Mendelssohn, Elgar i Holst.
Lloc i dia:Auditori 3 d l'Espai Cultural de Sabadell
Jove Orquestra Intercomarcal. Marcel Ortega, director.
En un Auditori 3 de l’Espai Cultura amb mitja entrada, el Festival 30 nits convocava al públic sabadellenc al concert de la Jove Orquestra Intercomarcal dirigida per Marcel Ortega. El projecte d’aquest planter instrumental s’inscriu en un stage de treball intensiu que agrupa músics d’entre 16 i 31 anys, principalment catalans, sota el finançament de la Unió Europea dins un programa compartit per altres nacions i que ajuda a la integració laboral dels músics.
Als seus 25 anys el jove director nascut a Secuita (Tarragona) té un currículum envejable que comença a despuntar a nivell nacional. Amb una experiència que sap transmetre davant els músics, Ortega és de clar i directe, de temperament calmós i decorós amb puntuals alenades d’apassionament. Estilísticament cerca la pulcritud, la definició de la línia i el treball del legato en un fraseig que prima la cantabilitat i la intensitat emocional dins uns estàndards romàntics on el dramatisme i el contrast es conjuminen amb l’esforç, l’exigència i la il·lusió que caracteritzen les joves formacions. Uns tòpics repetits fins a l’avorriment en referir-se a programes i projectes com aquest, però fefaents en llurs actuacions.
Així ho van demostrar la Simfonia Escocesa de Mendelssohn i la Suite Sant Paul de Holst, dominada per un bon treball en la pulsació i els accents amb una força quasi d’ obstinato al primer moviment, amb evident contrast i estratificació de dinàmiques (sforzandi i crescendi perceptiblement perfilats) en un treball previ estimable. Detalls com la ben traçada tempesta del moviment inicial o les correlacions tímbrico-dialèctiques de la simfonia ho exemplificaven.
Com tot projecte formatiu implica importants llacunes tècniques en el conjunt i en l’idiomatisme que amb el temps i el rodatge es poliran. Entre aquestes cal citar la manca de major profunditat de caràcter en l’element melangiós o de cohesió del conjunt en determinats passatges (Les hèbrides, en contrast als més ben resolts tutti de la Simfonia, sobretot en la coda); així com la pèrdua ocasional de l’afinació dels violins. Uns violins que, paradoxalment, són la millor secció d’aquesta orquestra com va demostrar al llarg d’un programa tècnicament molt exigent per a ella. A destacar també la primera flauta.
Per cert, descartar el tercer moviment de la Serenata d’Elgar justificant-ne la inferioritat artística és una opció discutible no tant pel criteri artístic que la motiva si no per manllevar l’estatus d’integritat a l’obra en el ritual contemporani del concert. Al cronista no li molesta ni una ni l’altra i valora la llibertat de l’intèrpret en aquestes accions més pròpies de segles anteriors. No obstant, és necessari davant un públic i un cicle com el 30 nits? Realment l’Allegretto final de la Serenata elgariana és tan fluix com per suprimir-lo? No.