A mesura que avançava aquest preciós recital, marca de la casa, de la soprano Von Otter i el fortepianista Bezuidenhout, anaven sorgint idees que reflecteixen la seva riquesa, i que he de desenvolupar breument. Però també ­malgrat que el claustre està cada vegada més protegit per part del Festival, aïllant-lo del deteriorament colombòfil­ va cridar l'atenció la falta de cura per part de l'Ajuntament de l'entorn sonor d'aquest meravellós monument: un incívic motorista (es pot circular sense aquest nivell de soroll) va destrossar la concentració i la bellesa d'un Rondo de Mozart al fortepiano. El silenci és patrimoni de tots, per què no prevenir? Al marge d'aquest Rondó amb moto, l'harmonia va dominar en aquest bonic entorn claustral de la catedral. I en un programa clàssic, amb esclats romàntics, vam poder apreciar: a) el valor que l'instrument estigui al servei de la música; el fortepiano de Paul McNulty, còpia del Walter & Sohn (cª 1805), respon de meravella a les exigències del Rondó K 511 de Mozart, amb sensibilitat i color, igual com al caràcter dels quatre lieder de Beethoven que el van precedir en la veu natural, còmoda, de clara dicció, rica, de Von Otter.

I això parla de b) les justes proporcions, ja que un piano normal hauria exigit una altra potència en la cantant. Beethoven va mantenir un diàleg important amb els constructors de pianos, en funció, entre d'altres coses, d'extensió del teclat (hi ha sonates de Beethoven que no s'hi poden tocar) i possibilitats expressives, i si bé aquest va respondre amb el seu pedal de genoll, la profunditat del llenguatge en l'Adagi en Sol major de Schubert va quedar reduïda. Exquisits van resultar en canvi els Rondó en Do i Sol major de Beethoven.

El lied de Schubert, encara que ofereix una gamma de característiques, és un terreny delicat quant al c) equilibri, necessitat expressiva i diàleg. I l'acurat treball, la veu adequada en potència, en calidesa en els aguts (brillant Ariadna de Haydn que va tancar la primera part), en dicció i la feina cambrística amb el piano ­que en el seu registre mitjà es mostra una mica inestable encara que agradable en contrastar amb la precisió de la cantant­ van donar llum a una adequada selecció que va culminar amb An Silvia i Der Musensohn, que Von Otter va fer amb senzillesa, comunicant, amb el gest adequat corporal i vocal i una enorme musicalitat en el vol de la veu, constatant les virtuts d'un instrument d'època ­sobretotenelregistrebaix­peralaveu de soprano. Una joia de recital.