Un dels cicles més especials de l'estiu, potser amb la Schubertíada a Vilabertran, són aquestes Nits de Clàssica que any rere any van consolidant un model, i on és possible escoltar, a més d'alt nivell en la interpretació, programes singulars,gairebé de disseny. Aquesta edició la va inaugurar fa uns dies Juan de la Rubia al complex orgue de la catedral de Girona, i ara Rinaldo Alessandrini va proposar un exquisit conjunt de madrigals a la Mercè amb un grup de cantants ­sis solistes d'entitat­ degudament acompanyats per dues tiorbes. El madrigal, molt difós com a forma, és música d'ambients íntims, de cinc o sis cantants que reunien les seves veus als palaus venecians als segles XVI i XVII, de vegades acompanyats d'instruments que alternaven amb les veus en l'atractiva polifonia de les cançons. La música en aquella societat era un element central que sostenia conceptualment la seva arquitectura, i una de les seves derivacionsesvaadreçaralteatre ­començaments de l'òpera­ particularment amb Monteverdi. No estava exempta la forma d'aquest component tan distingit que era la malenconia. I Monteverdi va ser un dels protagonistes del programa, amb madrigals com Ah dolente partita culminació d'una sensible polifonia, molt ben expressada en interioritat pel grup. Alguns d'aquests textos, aportats per poetes, arribaven de vegades amb la seva melodia en mans del compositor que les "elevava" al marc artístic de la polifonia.

Formidable treball de contrastos en la interpretació, i de línies de tensió, i exquisida claredat en les línies polifòniques i el contrapunt transparent. Brillant idea i exercici de mostrar els diferents tractaments en un mateix text, en el cas de Cruda Amarilli de Guarini, posat en música il·luminada per Marenzio, complexa per d'India, delicada per Cifra, incisiva polifonia en Wert, brillant en Pallavicino i conflictiva polifonia en Monteverdi. I dic això a través de l'escolta, en una interpretació exquisida molt cuidada ­potser millor amb menys llum en escena­ per subratllar la interioritat que a Udite lagrimosi spiriti de Marenzio, que va tenir poca intimitat. Una sessió de caràcter de les difícils d'oblidar.