Cerca de crítiques

Enquesta

Dos clowns i una orquestra

16/6/2015 |

 

Programa: Big Nightmare Music

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana. 13-6-15.

 

Big Nightmare Music

Aleksey Igudesman, violí. Hyung-ki Joo, piano. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

 

 

La Simfònica del Vallès tancava la seva temporada de concerts al Palau de la Música Catalana amb un dels encerts de programació més clamorosos de la seva trajectòria: la proposta “Big Nightmare Music” del duo format pel violinista Aleksey Igudesman i el pianista Hyung-ki Joo.

Es tracta d’un dels espectacles més surrealistes i esbojarrats pensats per a la ruptura del concepte de concert com a ritual i concebuts des de la divulgació. El fonamental rau en dos músics de formació clàssica convertits en music-clowns treuen punta a un seguit d’sketchs servits per un guió excel·lent, formidable. 

Tot plegat és una autoparòdia i una mofa general del món de la música. Conté elements fàcilment reconeixibles pels més avesats alhora que, com a bon teatre, fusiona referències diverses servint-se de l’humor de qualitat i la intel·ligència associativa. És una proposta que va molt més enllà de l’eclecticisme i la hibridació en un esbojarrament constant que a nivell musical juga amb elements de fusió i transposició: la simfonia 40 i la banda sonora de James Bond, la distorsió d’un canvi de modalitat de la marxa turca, un duel entre violí i guitarra elèctrica, etc. Aquestes són algunes claus meritòriament arranjades pels protagonistes arrodonides per una vocació circenca on no hi falta virtuosisme quasi extrem –ni que sigui tocant i no parar de moure’s- i el ball o la festa com a hams participatius del públic. I és que per damunt de tot és un espectacle pensat per al públic actual i té una clara voluntat de connectar des de la cultura popular i contemporània. Les intel·ligents i hàbils bromes pensades per a la galeria catalana són un símptoma tant clar com presentar-lo majoritàriament en castellà.

És una llàstima que, amb les escasses ofertes musicals d’un dissabte de junt com el passat, el Palau no presentés un ple a vessar en un programa únic i que no es repetirà ni a Sabadell. Potser sí tenim un problema de país si cap altre teatre o auditori català ha aprofitat l’avinentesa per contractar un dels millors espectacles amb i sobre música de la història fets des del teatre i l’humor. Un producte cultural com aquest sobrepassa la transitorietat de l’entreteniment. la xarxa que gestiona els equipaments culturals de Catalunya hauria de poder moure produccions com aquesta almenys en alguna gran ciutat. Són garantia de públic amb la difusió pertinent i són llavor d’interès per les arts escèniques per a totes les generacions. Per cert, l’entitat que rebia les credencials solidàries d’aquest programa era Pallassos sense fronteres.  

 

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell