Cerca de crítiques

Enquesta

Jessye Norman al Palau

3/7/2004 |

 

A partir d'un concert el maig del 1992 també al Palau de la Música, Ibercamera ha actuat com a mitjançera en la relació intensa que un públic barceloní fidel manté amb Jessye Norman. No és estrany, doncs, que Ibercamera volgués festejar el seu vintè aniversari amb un nou concert (el sisè que programa en aquests dotze anys) de l'exuberant soprano nord-americana. I tampoc que el públic assistent al concert de dimecres rebés Jessye Norman (imposant amb la seva presència monumental i càlida alhora) amb un aplaudiment apassionat amb què volia expressar-li el seu amor incondicional, malgrat que la soprano el posés a prova amb l'exigència de mantenir apagat l'aire condicionat: el Palau va convertir-se en una caldera. Una altra cosa és que el temps passa i que té els seus efectes en la veu d'aquesta cantant, que matisa la potència amb molta voluntat expressiva. En tot cas, potser Norman va valorar amb massa optimisme les seves actuals capacitats vocals per afrontar, d'entrada i sense escalfament, el llarg i complex lament d'Arianna a Naxos, de Haydn. Cap al final va semblar ofegada i, fet sorprenent en una cantant tan segura, una mica vacil·lant en les notes. Jessye Norman, que sempre ha demostrat un gust exquisit, fins i tot amb el vestuari, va completar la primera part amb una aposta tan segura com bella: els Rückert-lieder, de Gustav Mahler. Cinc lieder de malenconia mahleriana en diàleg amb la poesia de Friederich Rückert. Acompanyada pel pianista Mark Markham, còmplice seu des de fa molts anys, Norman va exhibir la seva expressivitat en un registre central en què ara sembla sentir-se còmoda. A la represa, va continuar amb quatre lieder d'Henri Duparc, dos dels quals inspirats per la poesia de Jean Lahor i els altres dos per la de Baudelaire, de manera que, amb La vida anterior d'aquest últim, va semblar molt escaient que cantés: «He viscut molt de temps sota amplis pòrtics que els sols marins tenyien de mil focs...» Norman va rematar el programa
estrenant-se amb unes cançons populars de De Falla que va cantar de manera més expansiva que refinada. Faltaven els bisos, que sempre són un plat fort en els seus concerts. Va començar amb mostres del repertori de lieder romàntic i, un cop asseguda, va recrear-se en les tonalitats negres de l'espiritual i del blues. Remarcable va ser la seva interpretació del cèlebre Summertime. Un exemple de com reinventar un tema que va convidar a corejar «Jessye, Jessye» a la manera d'un comiat ritual.

Imma Merino
El Punt