Cerca de crítiques

Enquesta

El gran Telemann de Staier

8/6/2015 |

 

Programa: Orquestra Barroca Casa da Música i Andreas Staier,

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El darrer concert de la temporada de Palau 100 l’ha protagonitzat l’Orquestra Barroca Casa da Música, dirigida des del clavecí per Andreas Staier, que ens va oferir un programa dedicat al barroc alemany amb peces de Telemann i Bach. Es tracta d’una orquestra formada per músics joves i molt competents que toquen amb un grau d’excel·lència molt notable i amb un estil barroc molt genuí i elegant.

El concert va començar amb la Suite en mi menor per a cordes, traverso, flauta de bec i baix continu, pertanyent a la Tafelmusik, de Telemann. Des de la primera nota, l’orquestra va demostrar un nivell òptim d’unitat i de compenetració que es traduïa en un so autènticament barroc: sobri i amb un staccato decidit i brillant. Staier va fer notar tota una gamma de contrastos sonors al llarg de les danses de la suite. L’orquestra Casa da Música toca amb instruments d’època i seguint criteris històrics, cosa ja força habitual en la majoria de formacions dedicades a la música antiga.

Després van venir dos concerts de Bach: el Concert en la major per a clavicèmbal, cordes i baix continu BWV 1055 i el Triple concert en la menor per a clavicèmbal, traverso, violí i cordes BWV 1044. En totes dues peces, a banda de Staier com a clavecí solista, van sortir membres de l’orquestra a interpretar la resta de parts solistes. Staier va canviar el clavecí de posició i el va tocar de perfil al públic, com si es tractés d’un concert per a piano del qual ell no en fos director. Val a dir que Bach no va sonar tan bé com Telemann. El sentit d’unitat es va perdre bastant, Staier es veia perdut en la part solista —no treia els ulls de la partitura i es va equivocar uns quants cops— i l’orquestra va tocar al volum just per no eclipsar el clavecí. Va ser un Bach més aviat discret en què, això sí, van brillar els solistes, tant el violí com el traverso, que van demostrar molt bona compenetració entre si.

El concert es va tancar novament amb Telemann, amb el seu Concert en mi menor per a traverso, flauta de bec, cordes i baix continu TWV 52:e1. El clavecí tornava a estar en la posició inicial amb Staier de cara als músics, i l’estil barroc va tornar a aflorar en tota la seva puresa, com ho havia fet en la suite de Tafelmusik del principi. L’orquestra va exhibir un so molt compacte i un contrast molt marcat entre els moviments lents (Largo) i els ràpids (Presto). Al capdavall, l’essència del barroc és el contrast exagerat entre fort i fluix, ràpid i lent, arrauxat i plàcid. Els dos solistes, que tornaven a ser membres de l’orquestra, van tocar molt ben conjuntats, fins al punt de la simbiosi.

L’Orquestra Barroca Casa da Música, formada el 2006 a Portugal i integrada per músics joves, és una demostració que hi ha vida més enllà dels grans noms canònics com Gardiner, Herreweghe o Savall, i que hi ha camp per córrer en l’excel·lència de la interpretació de música antiga amb criteris històrics.

Elsa Álvarez Forges
Núvol