Feina exemplar en la renovació de la concepció interpretativa i el so del barroc, especialment vivaldià, ha fet un trajecte que el va portar a la simfònica i a fer de teloner d'estrelles:laBartolivamarcaruncamí,ila deriva, després de mostrar la seva llunyania amb Bach, l'ha portat fins aquesta col·laboració amb la gran violinista Patricia Kopatchinskaja queelportaabarrejaraiguaamboli. Em va fer la sensació que el senyor Vivaldi venecià de l'Ospedale della Pietà havia decidit fer una visita als seus col·legues degli Incurabile, i allà una violinista magnífica li va mostrar el que seria la música al segle XXI... un pur espectacle on es barreja tot. Perquè es poden barrejar harmònics, però la identitat d'una obra deliciosa com L'âme ouverte de Scelsi, perduda en la immensitat d'aquesta sala, introduïda amb una mirada inquietant de la violinista per procurar silenci, es va veure immersa en aquesta mostra de naturalisme barroc que és del gran Vivaldi...

I, ni l'un ni l'altre no van sortir indemnes de l'experiència. Esclar, la velocitat, el virtuosisme de la solista que tant agrada, va anarencontra del paperd'IlGiardino, que va quedar en penós segon pla. El festival va començar amb una bona mostra de la sensibilitat d'Antoniniielsubtil pianissimo que va animar la partitura de Vivaldi, en la qual ja va començar l'esclat de gràcies de la histriònica solista. En realitat el Concerto núm. 12 op 1 de Geminiani a la segona part va ser on Il Giardino va tornar a ser, amb el seu excel·lent concertino Barneschi i el tradicional violoncel Paolo Beschi; una versió cuidada, de contrastos, subtil i so delicat; formidable.

El va seguir una obra del molt premiat Sciarrino, peça suggeridora que hauria merescut tenir el seu lloc. Al seu costat Il Grosso Mogul, recordatori del gran Akbar indi, que a la viatgera Venècia era llegenda i que Vivaldi va interpretar a la seva manera, orientalista, encara que distant de la que va fer Kopatchinskaja. Lloem la llibertat, però les cadències d'aquesta intèrpret haurien de figurar en un altre marc. Antonini, d'altra banda, ja no és el flautista dels seus anys joves; conserva part de l'artefacte i la brillantor, però ja hi ha escales amb salts, i de vegades al buit.