L'any passat els dos centres musicals de Barcelona semblava que haguessin pres consciència de les mancances bachianes al nostre medi, i van anunciar ni més ni menys que la integral de les seves Cantates. Alhora un grup de bachians ja estaven aixecant aquesta bandera amb mitjans molt més modestos encara que amb una actitud lloable, els cors participatius. Benvinguts doncs aquests propòsits. El problema resideix en la possibilitat de realitzar-los no com expedient sinó com a fet artístic, sobretot pel que anem sentint de les propostes Palau de la Música-L'Auditori, i en vista d'aquest concert, en el qual es van interpretar ­a la seva manera­ tres cantates vinculades al Diumenge de la Trinitat: la tricentenària BWV 165 que al·ludeix al bany baptismal i a l'Esperit Sant; la BWV 176, a contradiccions de l'esperit ,i la BWV 194, a una celebració d'alegria.

Crec que Bach ­en el terreny musical­ representa una actitud davant la vida, per això ha transcendit tant les barreres protestantisme-catolicisme, i en la música exigeix un exercici de convicció que no es forma en uns assajos. Els bachians esdevenen gairebé especialistes, van cadadiumenge a fer les cantates, fent cos dels seus significats, molt assenyalats musicalment pel compositor. Casals feia d'això un ritual quotidià amb les suites. I per portar-la a l'escenari de concert cal molta, molta feina; és com una culminació i, lamentablement, som, en vista d'aquest concert, molt lluny d'això.

Les cantates de Bach exigeixen un exercici de convicció que demana molt més que uns simples assajos

Un començament caòtic del petit grup instrumental a les cordes, que després va millorar amb el suport d'oboès; però al marge de qüestions d'afinació i articulació, hi ha les qüestions expressives, i la concepció estilística va plantejar un discurs poc àgil, de compàs a compàs, i en els solistes ­tret del tenor i, en alguna mesura, el baríton­ d'incomprensió del llenguatge.

I no em refereixo només a la dicció, sinó al fet de cantar notes en lloc de paraules i continguts. Bach estableix amb claredat quin tipus de veu necessita i això no es pot defugir (encertat per exemple el timbre en el tenor). El cor, en mans d'una bona directora com Mireia Barrera, va funcionar amb homogeneïtat, al marge de la falta d'agilitat i expressió, amb veus i seccions convincents. Tres cantates per al Diumenge de la Trinitat de les quals ningú ­fins i tot algun dels intèrprets­ no es va assabentar del contingut del text, que el programa de mà tampoc no aclareix. Un tràmit, res més lluny de Bach, que és més aviat il·lusió.