CRÍTICA

No existirà mai la interpretació perfecta de Don Giovanni, pel simple fet que l’obra de Mozart i de Da Ponte configura el màxim ideal de completesa artística que ens ha regalat Occident. A cada nova audició del càstig al dissoluto, la creació de l’agençament entre sons i lletra més important de la història musical ens inunda el cap i el fetge de preguntes incòmodes que dinamiten tot allò que semblava sòlid del nostre endins. Dimecres passat, el llibertí es va passejar pel Palau en la seva versió (ja prou coneguda) d’adolescent perpetu, una actitud coherent amb l’edat encara joliua del baríton Johannes Weisser (1980).

L’aposta pel plaer i la despreocupació no és de les més complexes pel que fa al personatge, però s’entén que Jacobs i els seus la preferissin a d’altres, tractant-se aquesta d’una versió semi-escenificada on matisar teatralment resulta més que difícil. El Don Giovanni teenager se’ns presenta com un hedonista compulsiu molt propi per a melangiosos victorians, un hom que només pensa en la propera edició Saloufest, mascle acumulador de femelles amb una esportivitat gimnàstica, jove pel qual no reflexionar sobre ell mateix és l’única obligació moral i que, com escrivia mestre Jaume Radigales al programa de mà del concert, només pot tenir quelcom semblant a una consciència emergent mercès a l’aparició del sobrenatural Comanador. Al meu entendre, i ja a us ho explicaré un altre dia quan tingui temps, Giovanni és simplement un home sol, sense pietat, que només pot ser empàtic amb la pròpia angoixa. Si el llibertí només fos un caçador de conys, la cosa no donaria per gaire…

Dissortadament, René Jacobs va repetir fil per randa alguns dels tics que li vàrem veure i escoltar a Le Nozze de la passada temporada al Palau. Hi ha directors més o menys atents a la tasca del seus cantants, i cadascú tria l’estratègia segons els conseqüents resultats artístics, però la indiferència vers els solistes i el gest parsimoniós del director belga va provocar instants d’inqüestionable tremolor en els seus cantants: una entrada avançada en un compàs de la soprano al duet Fuggi, crudele, fuggi!, el tempo massa lleuger d’un Dalla sua pace en què el meravellós tenor Jeremy Ovenden quasi se’ns hi queda per manca d’aire i un trio de les màscares on les veus campaven sense direcció són alguns dels punts àlgids d’un Don Giovanni amb un Jacobs massa pendent d’una partitura que avantposava a l’orquestra com si estigués explicant una lliçó d’anatomia.

Mentre Jacobs llegia la partitura i devia gaudir molt de Mozart in foro interno, els professors de la impressionant Freiburger Barockorchester confiaven la sort del tempo en la seva pròpia ciència i en la co-direcció atentíssima de la impecable concertino Petra Müllejans. No és que Jacobs no hi fos o que pogués ésser substituït per una patata com fa anys ho eren els alcaldables barcelonins del PSC (l’estampida inicial del metall a l’obertura, els contratemps de les flautes relluents a tothora, uns recitatius recreats a la recerca d’una comicitat nova –d’una gràcia proverbial– i l’escena del sopar finals van tenir una força corprenedora), però no es pot dirigir òpera mozartiana des del divan de la càtedra, malgrat hom tingui com a acompanyant una formació amb el millor vent fusta del planeta, provablement: no és cap novetat, però cal aplaudir a mansalva els immensos fagotistes Javier Zafra i Eyal Street i uns clarinetistes impecables –Tindaro Capuano i Nicola Boud– instrumentistes que t’enduries a l’infern sense miraments.

Pel que fa les veus, Johannes Weisser no gaudeix d’un instrument prou sòlid ni masculí per encarar amb garanties el protagonista, com va palesar un final amb algun escapçament de la veu. El cantant noruec té el talent suficient per arribar a fer un bon Don, però li manquen encara un parell de crisis existencials i haurà de vèncer els inconvenients d’una veu excessivament entubada. Marcos Fink és un Leporello de pura raça bufonesca i de sòlida vocalitat però peca, com tals d’altres cantants, de l’histrionisme teatral que retrata el criat com un ésser permanentment simpàtic, sense matisos. Jeremy Oven va ser un Don Ottavio sensacional, amb un bon emmascarament de la veu, la transició del passaggio entrenada a prova de bales i uns pianíssims molt ben educats, al qual només podem imputar algun agut fora de lloc perquè la batuta no el deixava respirar. Birgitte Christensen va disparar una Dona Anna de pur múscul amb instants d’un volum insultant: si la soprano medita més el paper i li injecta una dosi de maduresa i apianament podrem escoltar-li una dama d’antologia. Alexandrina Pendatchanska va cantar una Donna Elvira més inacceptable que els perruquers de Dani Alves, ordida a cops d’estómac i sense el menor respecte per la línia de cant mozartià. Tareq Nazmi va complir molt millor com a Masetto que no pas com a Commendatore i Sunhae Im va esculpir notablement i simpàtica la seva Zerlina (la seva bellesa asiàtica va provocar els ansiosos bravos del Doctor Barraquer, gran científic català que és tan expert en retines com en fembres).

Propera parada l’any vinent,, Così fan Tutte. Si els comunistes no ens ho impedeixen, evidentment.