Lawrence Foster va triar la Seten a, Ernest Martínez Izquierdo la Primera i Eiji Oue, la Segona. Als directors titulars de l’OBC els agrada cloure el seu mandat amb simfonies de Mahler i Pablo González ha optat ara per la Novena. És una decisió comprensible. La música del compositor austríac té un explícit contingut emocional i les seves partitures permeten el màxim lluïment d’orquestra i batuta. Les emocionades paraules inicials del director asturià van servir per treure el regust de tornar a entrar en un Auditori en estat de setge, envoltat de tanques i vigilants de seguretat mentre el conflicte amb els acomodadors en vaga segueix irresolt.

González va signar una lectura de gran intensitat, tensió ben sostinguda i hàbil caracterització de cada element. Un discurs en alguns moments monolític i una insuficient clarificació de les textures en els passatges més densos (sobretot al primer temps) van ser les principals limitacions d’una Novena que va assolir, com correspon, les màximes cotes expressives en el commovedor Adagio conclusiu, ben menat per González. Un detall curiós: al final l’orquestra no va fer el gest típic de no aixecar-se perquè el director reculli en solitari els aplaudiments del públic. Ja hi haurà temps per analitzar amb més profunditat l’era González amb l’OBC, una etapa d’estabilitat, marcada per la impossibilitat de cobrir les vacants en la plantilla, així com per un cert estancament artístic que esperem que Kazushi Ono superi, tot i que a vegades fa la impressió que els gestors de L’Auditori prefereixen que l’orquestra sigui coneguda per les seves propostes populars més que no pas per l’excel·lència de les seves interpretacions. Sigui com sigui, moltes gràcies, Pablo González, per la bona feina.