Em fa la sensació que en la programació musical manen els interessos dels promotors. El coneixement, la crítica, la profunditat, és una cosa secundària. En la presentació del canadenc (20 anys) Jan Lisiecki, l’experiència no va ser gaire reeixida. Potser perquè és molt jove, però si fos així, els seus mestres – si és que existeixen – haurien d’intervenir en els seus programes. Té enormes possibilitats en l’agilitat, és precís, ho toca tot, en definitiva, però crec que no sap establir diferències, ni estilístiques ni crítiques. D’acord que els seus pares són polonesos i Paderewski és el gran patriota, però tot no es pot, i no és compositor a posar al costat de Bach ni de Mendelssohn.

Tampoc Busoni li fa favor a Bach amb les seves versionsq ue en dureixeneld iscurs. Feli çmenthiv ahaver de sprésen la història un pianista com Glenn Gould que va facilitar als joves una manera àgil de llegir Bach. I així va ser la Partita núm. 2endomenor, organístic de fonsen la Simfonia i després d’aire gràcil en el Rondeau, encara que l’anterior, busonià.

El Rondo capriccioso de Mendelssohn posterior va expressar les condicions de Lisiecki; de moment un delicat i subtil toc aeri, encara que això el va acostar més a l’artefacte neoromàntic de Paderewski que a la profunditat de Mendelssohn. El programa va assumir compromís total amb els 12 Estudis de l’op. 10 de Chopin, obra magna en molts sentits.

Encara que en aquest cas només van servir de moment al pianista per mostrar la seva tècnica, la seva facilitat i naturalitat, però amb poca idea del rubato, dels accents en els moments oportuns, de l’organització de l’expressió en la frase, de sortir del mecanicisme, de respirar i cantar. Per emprendre els estudis i que no siguin un simple exercici tècnic cal bona brúixola, i de moment aquest simpàtic i superdotat pianista no sembla que sàpiga on és. Ho sabrà amb anys d’estudi amb mestres que sàpiguen aprofundir. El millor: hi havia molts nens encantats a la sala.