Fins i tot Mozart va ser víctima de les retallades a la cort de Viena mentre componia Così fan tutte, i cal veure com lluu aquesta genial òpera, la tercera i última de les seves col·laboracions amb el llibretista Lorenzo Da Ponte. Ahir es va estrenar en un encara adolorit – pressupostàriament – Gran Teatre la recent producció de La Fenice de Venècia sobre aquesta agra història d’infidelitats amoroses, amb una posada en escena del també venecià Damiano Michieletto que no escatima en dinamisme: l’elenc corre amunt i avall, es doblega i s’alça, es llueix actoralment i vocalment i mantéambl’aialcorelpúblicfinsal desencant final.Com ho aconsegueixen ? S’ho preguntava, francament admirat, el director musical, Josep Pons, aquisempre ésd’agrairveure al fossat del teatre. I s’ho preguntava el públic del Liceu que va vibrar visiblement al llarg de la fresca representació. És el que té l’alta cultura divertente. El joc de canvi de parelles i la impossibilitat d’enfrontar-se al desig funciona de meravella ambientat en un hotel de disseny, un lloc que convida a la promiscuïtat. El moviment giratori de l’escenari permetia traslladar-se del lobby i la recepció al bar de l’hotel, i també a una de les habitacions...

I qui volgués jugar a ser Juliane Banse – la magnífica soprano alemanya que dóna vida a Fiordiligi – o Maite Beaumont en el paper de Dorabella... o un dels seus enamorats (una abraçada a un immens Joan Martín-Royo, que acaba de perdre el seu pare), disposava en el saló dels miralls d’una rèplica del bar on tenen lloc les molt agitades escenes de la trama.

Combinat en mà és més fàcil deixar volar la imaginació i sentir-se protagonista del “ Per pietà, ben mio, perdona ” que va arrencar el públic dels seients en el segon acte.

Juliane Banse és un luxe de soprano. Als seus quaranta i tants – va néixer el mateix dia que Jonas Kaufmann, i són grans amics des de la seva formació a Munic –, està en aquestaplenitudquelipermetmostrar una tècnica envejable, tot i que en molts moments la seva veu semblava una mica velada. Banse, per cert – estàconfirmat –, inauguraràel 2016 la Schubertíada de Vilabertran amb duos de Schumann.

Al seu costat, i molt a l’altura, Maite Beaumont (Dorabella), Joel Prieto (en el paper de Ferrando), Martín-Royo, una molt brillant SabinaPuértolas (Despina, lacambrera sexi que, sense mala idea, tot ho embolica) i, com a mestre de cerimònies (cíniques), l’italià Pietro Spagnoli en el paper de Don Alfonso, piripi de principi a fi.Com dèiem, ens veiem al bar. Cinisme amb mojito no pica.