Al desert que és la contemporània en aquest país ens programen – amb compositora present per explicar el que se sentirà (que si no se sent no cal explicació)– el Concert per a clarinet de la coreana Unsuk Chin (1961), molt promoguda per una elit que va a la seva. Obra agradable, amb una part solista molt ben escrita en la gamma de recursos del clarinet i fins i tot amb musicalitat (no hi podien faltar els multifònics), però d’estructura orquestral decorativa: l’obra global d’Unsuk Chin és eficaç, amb color, però de superfície. Excel · lent el clarinetista finlandès.

Així que, per compensar en taquilla, de nou el gran Txaikovski. D’aquesta 4a Simfonia, eloqüent, dramàtica, Pablo González en va fer una versió amb bon resultat a l’scherzo i bona expressió a l’últim moviment, encara que l’inici va estar mancat d’esperit i color per atendre la superfície melòdica i descurar la profunditat dramàtica, en un marc una mica pesant.