La partitura del compositor rus és un dels cavalls de batalla favorits d’Argerich, en què pot abocar la seva tècnica superlativa, la seva energia inconfusible i la seva rapidesa de reflexos. El concert té un humor descarat, propi d’un jove compositor en plena ebullició d’idees, abans que l’estalinisme li posés la por al cos i la rialla es tornés ganyota tràgica. Explosiva en els passatges més fulgurants, introspectiva en els moments de dramatisme premonitori, Argerich va estar sobirana de començament a final, ben complementada per la incisiva trompeta de Mireia Farrés i una orquestra galvanitzada per la fulgurant solista.

L’humor i el tremp rítmic també són protagonistes en la S imfonia núm. 4 de Beethoven, perla amagada per les seves veïnes senars. En aquesta sessió, l’orquestra estava dirigida pel concertino convidat Alexander Janiczek, protagonista en un Concert per a violí BWV1041 de Bach de final saltironejant després de dos moviments insulsos. La versió de la simfonia va ser tan impulsiva que l’energia va vorejar per moments la brusquedat, amb efectes no sempre positius sobre el so orquestral. No tant en una expansiva fusta com una corda que es decantava perillosament cap a l’agror. Un projecte, en tot cas, que paga la pena seguir.