I DUE FOSCARI de Giuseppe Verdi (versió de concert). Llibret de Francesco Maria Piave. Plácido Domingo. Aquiles Machado. Liudmyla Monastyrska. Raymond Aceto. Josep Fadó. Maria Miró. Joan Prados. Xavier Comorera. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Massimo Zanetti. LICEU. 30 D’ABRIL DE 2015.

Plácido Domingo ja no ha de demostrar res, però cada cop que surt a l’escenari torna a donar una lliçó d’una cosa que, d’altra banda, no es pot ensenyar ni aprendre: la genialitat. Als seus setanta anys llargs, Domingo encara és capaç de captivar, encisar i corprendre amb un sol gest de la mà, una sola ganyota dramàtica, un sol pas fatigós, una sola nota emesa. I tot i que la seva veu és testimoni del pas dels anys –no som davant del misteri de l’eterna joventut (bé, una mica sí…)– el seu timbre madur és l’idoni per al tipus de rol que encarna en aquesta tercera joventut que la vida li ha atorgat. No és baríton, però tant li fa, si és capaç de commoure malgrat els suposats processos de faringitis que –segons va anunciar Christina Scheppelmann davant el públic (quin canvi més notable el de donar la cara, un bon costum que cal perpetuar)– tenia el tenor. El “fenomen Domingo” supera qualsevol excusa i el seu magnetisme, amb una veu flexible i mal·leable al servei de la musicalitat va fer posar dempeus tot un Liceu rendit al seu art: el mestre s’ho mereix.

Més enllà del fenomen, aquests I due Foscari van estar servits amb gran generositat de mitjans vocals gràcies a les prestacions de la debutant soprano Liudmyla Monastyrska i del ja conegut tenor Aquiles Machado. Debutant al Liceu, la ucraïnesa ja suma debuts importants com els de La Scala de Milà, Covent Garden de Londres o Staatsoper de Berlín, amb títols de pes com Aida, Macbeth, Nabucco o Un ballo in maschera. Recentment, però, el seu nom va saltar a la palestra a nivell mundial en servir de partenaire al tenor alemany Jonas Kaufmann en la Cavalleria rusticana del Festival de Pasqua de Salzburg emesa en cinemes arreu del món. La soprano ucraïnesa de cognom difícilment pronunciable és el que es sovint se’n diu una soprano “de raça”, amb uns mitjans vocals desbordants, no pas desbordats, i un domini controlat de les seves capacitats expressives a través de la veu. Per contra, la seva actitud escènica deixa força per desitjar, i s’hauria agraït, al marge de no dependre tant de la partitura, ser una mica més comunicativa amb els companys, per al bé de la representació. En canvi, si bé va començar un pèl brusca els primers minuts, Monastyrska va fer demostració d’un cant poderós, amb uns aguts rodons que omplien la sala –i encara els faltava espai per expandir-se– i un registre de pit molt agraït. La cantant també va demostrar saber equilibrar el seu volum en els números de conjunt, tot contribuint a la bona consecució de la interpretació. Més d’un deu estar esperant tornar a sentir-la en directe en una òpera com Macbeth, per exemple.

© Antoni Bofill

El tenor Aquiles Machado, que substituïa el fins fa una setmana anunciat Ramón Vargas, tornava al Liceu després d’unes quantes temporades d’absència. Actualment Machado fa gala d’una veu més lírica, que li ha permès abordar papers més dramàtics –Cavaradossi, Riccardo, Don José… o Foscari– amb èxit. A més, el tenor ha resolt alguns problemes d’emissió que temps enrere havien afectat el so d’un timbre d’altra banda bonic, cosa que es va palesar en la seva prestació al Liceu. Lliurat a la causa, el tenor no tingué por a arriscar al màxim a nivell interpretatiu i, des del primer minut, atacà amb bravura la seva part com a Jacopo Foscari, l’injustament condemnat fill del duc. Al tenor li jugaren en contra petites ombres en forma de flegmes en els moments més compromesos, i això segurament condicionà injustificadament la seva més que merescuda ovació, més tèbia del que calia esperar.

Solvents resultaren les prestacions de Raymond Aceto com a Loredano –un paper breu però força lluït–, Josep Fadó, Joan Prados i Xavier Comorera –aquests dos darrers, membres del Cor del Gran Teatre del Liceu–, i menció especial per a la soprano Maria Miró: veu ben timbrada i amb empenta, no es deixà ofuscar per l’allau vocal en els números de conjunt i es lluí en les poques frases en solitari.

Tot el conjunt, cor –amb nombrosos reforços en les seccions masculines i una bona prestació amb preparació de Conxita Garcia– i orquestra tingueren una bona actuació sota la direcció de Massimo Zanetti. Director expert en el repertori verdià, Zanetti treballà al detall tant els números de conjunt com els moments més íntims de l’orquestra, que tingué un bon rendiment, i alhora estigué molt pendent dels solistes, tot agombolant-los i dirigint-los al mateix nivell.

Després d’una ovació tan emotiva com merescuda, ja s’espera amb ganes el retorn de Domingo com a Simon Boccanegra la temporada vinent en la seva propera actuació escènica després de molts anys. Benvingut sigui!