Buscava a internet la data de l’última presentació d’Arcadi Volodos al Palau de la Música, que recordo com una bona sorpresa en constatar que el pianista rus avançava en la seva carrera: del virtuosisme sense més ni més, havia passat a una estètica interior, sensible, en la qual la recerca era evident. I em va sorprendre trobar un comentari d’Elsa Álvarez, d’abril del 2013: “ Volodos és un pianista de raça, potser el Pollini dels nostres dies”. Curiosa coincidència, ja que ara el mític mestre italià havia de ser reemplaçat per Volodos amb un programa compromès i deixant-nos un recital d’alta volada.

Resulta curiós que dos grans veterans (Pollini i Zimmermann) programats en dies successius, van cancel · lar per motius de salut. Hi ha una sensació de fi del món quan veiem poc recanvi en marxar de l’escena pianistes com Brendel, Pollini, Argerich, Pires, Larrocha.., però aquest recital de Volodos, i fins i tot no fa molt un Paul Lewis bastant madur, i el formidable pianisme de Perianes i fins i tot del també canviant Ivan Martin, assenyala que hi ha possibilitats en la nova generació.

Arcadi Volodos va presentar tant en el disseny del seu programa – ben ratificat per les propines, totes d’un caràcter íntim i interior (Mompou, Schumann ...)– com en el tractament de les Sis peces op. 118 de Brahms i molt particularment en la Sonata núm. 21, D. 960 de Schubert, un treball molt sensible, de contrastos accentuats per elaborats matisos, d’interioritat.

El recital va començar amb un excessiu pedal i ressonància en el Tema i variacions en re menor de Brahms, en una versió propera a la sonoritat de Rakhmàninov, però aviat es va encarrilar en la concentració, en la subratllada de la melancolia de les primeres peces de l’op. 118 i en la brillantor en les tonalitats menors de pur romanticisme. L’última Sonata de Schubert va ser una rúbrica per pensar, sensible, amb subtil joc de contrastos, mai amb amanerament, i amb un preciosisme interior que constituïa una litúrgia molt pensada (i sentida), mantenint un ritme interior que va donar unitat a l’obra.