Cerca de crítiques

Enquesta

'La Perritxola', d'Offenbach

Pepetòpics

27/6/2003 |

 

'La Perritxola', d'Offenbach. Dagoll Dagom. Intèrprets: Marta Marco, Pep Cruz, Xavier Bertran, Dani Claramunt, Xavi Mestres, Isabel Soriano. Adaptació del text: Xavier Bru de Sala. Adaptació i direcció musical: Joan Vives. Escenografia: Montse Amenós. Vestuari i caracterització: Antoni Belart. Coreografia: Natalia Viñas. Disseny de llums: Ignasi Morros. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Festival Grec, Barcelona, Teatre Grec, 25 de juny.


Un país peculiar, aquest, en què un dirigent polític pot despotricar d'un espectacle abans d'una estrena a la qual tampoc assisteix. Alberto Fernández Díaz s'ha encarregat de fer la millor propaganda, la gratuïta, de La Perritxola inaugural del Grec 2003, cosa que deu fer feliç l'espavilat d'en Joan Lluís Bozzo. Espavilat perquè el director de Dagoll Dagom s'ha assegurat la partida jugant amb les cartes marcades tot buscant sense amagar-se'n la rialla còmplice d'aquesta gran part de la ciutadania (començant pel sector de l'espectacle) que està fins als pebrots del govern del PP. De motius no en falten, i Bozzo i Bru de Sala, adaptador del llibret, van farcint l'obra de petites mencions de les patates calentes (per no dir les vergonyes) del senyor Aznar: des del Pla Hidrològic Nacional fins al TGV, passant pel chapatote, la guerra de l'Iraq, el conflicte basc i la llei d'estrangeria, sense que hi manquin referències enverinades a la família reial i flaixos recents com Beckham. Tot dins d'una gran pell de toro amb els colors i l'àliga de la una, grande y libre, poblada per toreros, manolas, folklòrics varis, guàrdies civils i fauna extreta del manual del perfecte tòpic espanyolista.
Per desgràcia, el muntatge mai va més enllà del tòpic, de la simple broma de final de curs, amb un humor que (deixant un parell de gags encertats) va directament pel boc gros, amb un registre lingüístic que horroritzaria fins al més acèrrim defensor del català light (la profusió de "buenos" posa els pèls de punta). Fúmer-se dels tics autoritaris i feixistoides del PP és fàcil, massa, però criticar-lo amb acidesa i intel·ligència, punxant allà on realment fa mal, no ho és tant, potser per això a les darreres eleccions els resultats devien sorprendre tots aquells acostumats a riure només els seus acudits.
Prova de la simplicitat i feblesa extremes de la proposta de Dagoll Dagom és que quan l'estirabot polític desapareix en bona part de la segona part (el grup parteix de la revisió en tres actes estrenada per Offenbach el 1874), la tensió a escena cau sota mínims, fins que no apareix la presonera República. Lluny de la mala llet ben dirigida dels millors muntatges d'Els Joglars, fins i tot de la sana ironia de la sèrie televisiva Oh, Espanya! dels mateixos Dagoll Dagom, aquesta Perritxola deixa, a més, el tuf molest de fer riota del proïsme des del cofoisme acrític.
Comença a ser un axioma preocupant als darrers espectacles musicals a casa nostra basats en títols clàssics que el nivell canor sigui ínfim. De veus adequades només en podem comptabilitzar dues, la d'Isabel Soriano (que va haver de torejar ar amb les seves companyes els ridículs tics aflamencats de les tres cosines), i la de Xavier Bertran, un Piquillo de qui la seva coneguda cantarella casava bé amb les característiques del personatge. Pep aportava presència i potència al retrat unidimensional del lúbric i despòtic virrei del Peperú, mentre que la Perritxola de Marta Marco suplia amb una vulgar sensualitat gens fora de lloc les seves limitacions vocals (la coneguda ària de la borratxera va ser un moment de sa histrionisme). Fer doblar l'orquestra com a cor deu abaratir costos, però això no era el Cabaret de Sam Mendes, i els dos apartats se'n van ressentir, perjudicats a més per un clàssic al Grec, la deficient sonorització, que potenciava artificiosament certes veus. La voluntat de l'espectacle era bona, però l'infern de les majories absolutes de la dreta està farcit amb les bones intencions de l'esquerra.




Xavier Cester
Avui