A Dinna.

L’expressió artística i musical afronta en molts casos amb el transcendent en diversos sentits. La seva complexitat comença amb l’obra, viu amb l’intèrpret, i troba – o no – ressò en el públic, tot això en un context de temps, lloc i circumstàncies. I l’obra de Bach n’és un exemple.

En aquesta ocasió la interpretació-escolta de dues petites Cantates (BWV 42 y BWV 84) per un petit grup (8 instruments) i quatre veus selectes a la nau de l’església – al màxim – ens va permetre constatar i gaudir d’una experiència singular.

La importància de la paraula, que moltes vegades queda engolida pel gest excessivament artístic del cantant, va arribar aquí plena – i no parlo només de dicció, sinó d’intenció – i sens dubte va comunicar el seu contingut. És igual de vegades que es digui en llatí, en alemany o en català, és que Bach ho diu fonamentalment a través de la seva música. I el petit cor inicial de la Cantata BWV 12 va ser un exemple de caràcter, auster en la seva concepció, potent en la seva expressió. I les àries que van protagonitzar els quatre solistes (excel · lents tots en aquest petit format eclesial; amb estil i caràcter el tenor Jorge Navarro, igual com la mezzo Dida Castro de gran convicció, o la soprano Maria Pujades i el baix Fabio Lesuisse). De subratllar entre els instruments el continu, i els oboès (Katy Elkin i Daniel Ramírez).

L’acte va comptar a més amb la participació de la magnífica soprano Katharine Fuge, amb una veu que sembla un do, excelsa i cristal · lina, pura en l’agut, que va suplir feliçment les empremtes d’un notori cansament producte del maltractament dels controladors aeris francesos, que farien bé de turba a les Passions.

I a més va servir de presentació i agraïment als mecenes (Salvat, Milá i Mencos Bosch), per la concessió de la beca Bach a diversos joves intèrprets.