Cerca de crítiques

Enquesta

Música, imatge i paraula

14/4/2015 |

 

Programa: Obres de Dale, Morricone, Williams, Berry, Beethoven, Kander, Myers i Goldsmith.

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Salvador Vidal i Mercè Montalà, actors i dobladors. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

Els concerts de bandes sonores musicals no són una rara avis. La darrera dècada s’han incrementat a Europa. El que avui ens fascina i omple sales com el Palau de la Música Catalana amb tot tipus de públic, fa anys que gaudeix de pregnància internacional. Enguany repetint l’experiència positiva de la temporada passada, la Simfònica del Vallès ha programat una altra sessió basada en les “musiques de pel·lícula”.

L’ espectacle plantejat amb dinamisme, continuïtat i certa brevetat (una hora escassa) participava de la moderna multimodalitat. És a dir, amb la coordinació de diversos canals simultàniament (imatges, llums, so, música, gest, paraula, etc). A l’orquestra i al seu director titular, s’hi va sumar Jordi Cos a la taula de projecció i els actors i dobladors Mercè Montalà i Salvador Vidal. Ambdues, unes veus que formen part de la identitat hollywoodiense en l’imaginari col·lectiu espanyol i català.

Dos mestres del doblatge

Vidal i Montalà van demostrar entrega, l’altíssima professionalitat i l’excel·lent dramatització que els caracteritza: canvis de registre, de ritme, varietat d’èmfasi i d’emissió de la veu. La seva participació vehiculava una proposta equitativa en la relació entre música, diàlegs i parlaments. Aquests, els diàlegs i els parlaments, assumien  funció triple segons si eren conductors (Pulp Fiction, Star Wars), una transició o formaven part de l’estructura del recordatori musical (Chicago i Instint Bàsic) recreant amb emoció petites escenes dels films en un joc que compensava bé els esquemes de tensió i calma.

L’ orquestra dirigida per Rubén Gimeno va participar amb uns resultats musicals molt convincents, tant en les individualitats (l’oboè d’Òscar Diago a La missió, el violí concertino a la Llista de Schindler) com en el conjunt enfocant bé l’idiomatisme i la varietat rítmica a la suite de Chicago, a Pulp Fiction, a la selecció de Star Wars i al bis d’ A la recerca de l’arca perduda. Un bis que, per cert, tancava un programa vinculat a una entitat sense afany de lucre com l’AEA (Asociación Española de Aniridia).

L’any vinent més, si us plau, amb Bernard Hermann, James Horner, Hans Zimmer i alguna incursió en el cinema d’animació. I que, a més, s’ofereixi en emplaçaments que puguin acollir l’afluència que generen programes com aquest.

Qui ha de ser més previsor?

Precisament pel seu èxit de convocatòria, costa entendre per què a Sabadell no es va oferir aquest programa al Teatre de La faràndula quan encara falta més d’una setmana per a l’estrena de la producció de Turandot dels AAOS. L’ escapçada econòmica i de projecció a l'orquestra en ubicar aquest concert al Teatre Principal assenyala directament la miopia gestora d’algun responsable cultural sabadellenc.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell