Prossegueix el projecte de consolidació de l’orquestra del Liceu amb un rumb traçat per la complexitat beethoveniana, encara que d’acceptació assegurada. Josep Pons s’assegura així l’eficàcia de la formació que té davant, i que aviat incorporarà nous efectius. Per a aquestacitavacomptaramblasempre eficaç Alba Ventura, al servei del Concert per a piano núm. 4 del mestre alemany. Delicada – i gens amanerada – als passatges més sinuosos, gràcies a una pulsació controlada i envejable en les agilitats i precisa al pedal, Ventura va pecar d’excés de contenció en passatges que demanen potser més força en elsatacs. Malmenor, totiaixò, pera una interpretació excel·lent.

Obria el concert l’obertura EgmontieltancavalaCinquenaSimfonia. Pons va dirigir bé, marcant i concertant i amb la complicitat del concertino Kai Gleusteen. Notable oberturaibonaarrencadadelaCinquena, que va perdre pistonada a partir del tercer moviment. La transició amb el quart, poc lluïda, va donar pas a un allegro que va deixar sentir alguna entrada en fals i cert cansament de les seccions de l’orquestra. El descens energètic es va notar i, encara que en general la cosa va sonar bastant bé, es va trobar a faltar més fermesa i més joc de tensions internes en una simfonia que serveix els contrastos en safata.