Poques vegades es va poder percebre un silenci tan intens a la sala, absolutament plena, com el que es va donar quan l’Evangelista, en la interpretació de Thomas Hobbs, va certificar la mort de Jesús a la creu.

A aquestes alçades de l’excel · lent versió d’aquesta Passió segons Sant Joan de Bach per Herreweghe, se sentia l’emoció. I no és fàcil assolirla en una sala de tal dimensió. Ja s’havien deixat enrere alts i baixos com el de la soprano Grace Davidson en la seva ària Ich folge dir, redimida en la seva ària final. I s’havia pogut percebre com Herreweghe, amb un cor petit, havia aconseguit subratllar l’acritud, l’exacerbació delscorsdelaturba, queculminaen la tensió expressiva del qui demana la crucifixió, després de l’intens coral que estableix un eix arquitectònic magistral.

Perquè aquesta música elaborada sobre una versió molt teatralitzada del text evangèlic va ser la clau de les sensacions i de l’emoció. Cert, molt ben interpretada pels cantants, però la base d’aquest monument és la música de Bach que acompanya els sentiments de la Passió. Per això, m’hauria semblat de rigor que el mestre dediqués l’aplaudiment a la partitura, i que no s’exagerés – com es va ferl’aplaudiment d’espectacle als solistes, tret, esclar, del magnífic Evangelista i l’auster Jesús.

I, parlant d’austeritat, aquest va ser el plantejament d’Herreweghe, ideal per a una catedral, però potser no tant per a un desmesurat espai.

No obstant això, la intensitat del treball del petit i molt eficaç cor va superar aquesta circumstància, entrant a fons en el caràcter de l’obra i en la varietat entre la polifonia contrapuntística, la paraula del creient, la de la turba i la delicada harmonia de coral. Així, d’una banda, l’excelsa arquitectura bachiana, i per l’altra la del Sr. Moneo, que prova en aquesta sala allò que la paraula de l’Evangeli no arriba a tots per igual..., als poblats laterals arribava en excés la part sopranil del cor, i l’ària del formidable alt Damien Guillon quedava desfigurada pels vents, o quan va cantar amb la viola de gamba, l’instrument amb prou feines se sentia.

Un prec: l’harmonia de les corals es prolonga una mica després de l’última síl · laba, és bo no interrompre-la amb l’aplaudiment intempestiu.