Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Siegfried 2
24/3/2015 |
Programa: Siegfried, de Wagner
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
Potser i que jo recordi, mai s’havia desitjat tant que un cantant del segon repartiment cantés en les totes les representacions, i és que el que fa el tenor alemany en totes les representacions és digne de veure i gaudir. Ahir el senyor Vinke mostrava signes d’esgotament, lleus, res escandalós ni res dramàtic, però en més d’una ocasió en el primer acte sobretot i també en el final del segon, semblava que se li acabava l’aire i que malgrat fer-ho tot, tot li costava més que en el primer dia i sobretot en la representació del diumenge 15. I quan segurament tothom que no l’hagi vist creuria que en el tercer acte acabaríem patint, el tenor Vinke com va fer en els altres dies,es creix i acaba l’òpera, tant en la confrontació amb Wotan com en tota l’escena culminant amb Brünnhilde de manera pletòrica, més musical i rematant-la una vegada més amb aquest Do4 no escrit i que ni els més gloriosos i agosarats heldentenors de les èpoques daurades, tret de la proesa de Aldenhoff al Bayreuth del 52, mai havien gosat fer. Si Vinke només fes això, aquesta nota heroica, seria una curiositat, però és que ell ho fa després d’haver donat el millor de si mateix en un rol extenuant i en un període de 10 dies entre el quals ell ha assumit l’heroi wagnerià en 5 ocasions. Si l’any vinent li donen el Siegfried no previst de Gótterdämmerung el Liceu farà un acte de justícia i un homenatge a un cantant que ha fet història local, però història.
El segon cast o cast alternatiu d’aquest Siegfried era molt bo, però no va arribar a les cotes del primer.
Em va agradar molt, més que al pròleg i a la primera jornada, el Wotan de Greer Grimsley. No té l’autoritat i noblesa de la veu profunda de Dohmen, però la salut vocal és espectacular en tots els registres i va donar un bon perfil dramàtic al seu personatge, potser massa vigorós per ser el Vianant, però vocalment esplèndid.
Magnífic i molt diferent a Peter Bronder que ho feia en el primer cast, el Mime de Gerhard Siegel. La veu és molt més ample del que ens tenen acostumats els tenors que fan aquest rol i sobretot no cau en la caricatura escènica de tants i tants Mime. Ahir em van dir que Siegel canta també el rol de Siegfried i fins i tot Lohengrin, ho trobo una mica fort, però en algun moment del primer acte el Mime prenia una dimensió vocal molt densa i en a mi això m’agrada, el fa més poderós i perillós que un titella que fa rucades, que és el que ens han acostumat a veure. Mime no és estúpid, si voleu és roí, però mai un pallasso i Siegel imposa presencia i densitat vocal, però també dramàtica.
En canvi Oleg Bryjak, que tant vaig lloar a das Rheingold, com a ALberich, m’ha decebut molt a Siegfried. La seva interpretació quasi expressionista, està més fonamentada en el crit que en el cant, i això mai és justificable en el repertori wagnerià. Escènicament ho fa bé, però ahir el seu cant era permanentment crispat.
La Erda de Maria Radner és tan discreta que quasi és anònima. La veu és bonica i molt poc apropiada per fer un rol tan profund. L’emissió en el registre greu és tan feble que desapareix i en cap cas ofereix la imatge vocal de la saviesa. Impossible comparar-la amb Podles, però si amb la magnífica Erda que va cantar el pròleg, Nadine Weismann i que ho va fer molt i molt bé.
Repetien Cristina Toledano en el magnífic pardalet i Andreas Hört en el discret Fafner.
No diré sorpresa majúscula per a Catherine Foster com a Brünnhilde, ja que l’any passat ja ens va fer una notable filla de Wotan a Die Walküre, però les característiques vocals de la soprano anglesa li van molt millor a la partitura i exigència de la segona jornada. La “feblesa” de la desprotegida Brünnhilde s0ha de manifestar en un cant més matisat i amb unes sonoritats molt més líriques que no pas heroiques, tot i que les exigències del meravellós duo, passen per diferents estat d’ànim i la soprano que la interpreta ha de ser tan lírica com dramàtica, tan vençuda com guerrera, tan valenta com temorosa. Foster no fa els pianíssims de Theorin i quan canta a mitja veu no hi ha projecció i l’orquestra se la menja. Té una tendència a desafinar o a calar alguna nota, però en canvi té uns aguts amples, acerats, potents i meravellosos, que ja voldria per a ella la soprano sueca.
Foster és magnífica però no posseeix el pathos dramàtic de Theorin, potser per això queda una mica distant i segurament potser per això i també per aquelles fílies incomprensibles del públic operístic i del liceista en particular, no hi ha lloc per a dues Brünnhildes tenint a Iréne Theorin en el primer cast. Ahir el públic del torn C la va “condemnar” després d’un magnífic duo final, amb una certa indiferència a l’hora de rebre els aplaudiments, ja que jo crec que en va rebre molts menys dels que es mereixia. Com deia ma mare, de bon pa fan rossegons i ahir tot l’èxit va ser per a Vinke i en menor mesura Grimsley, Siegel i fins i tot de manera per a mi poc comprensible Bryjak, i en canvi va costar molt arrancar un bravo quan la senyora Foster va sortir sola a saludar, Jo m’estimo més a Theorin malgrat no tenir el registre agut de Foster, però no reconèixer-li de manera més efusiva el que ens va fer em va semblar injust.
Ahir no em va agradar tant l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu com en el dies anteriors. Creia que com a mínim estaríem al mateix nivell de diumenge o potser millorat, ja que després hi van haver dues funcions més, però no va ser així. Sense errades ostentoses o pífies sempre enutjoses, el so va ser més barrejat i menys curós, una mica més barroer en el metalls i desequilibrat, tot i així en el tercer acte es va superar i va culminar la tercera escena amb notabilíssima presència i contundència d’un so molt més treballat que en els dos primers actes.
No vaig saber apreciar cap reacció adversa del públic que no omplia el Liceu, cap al mestre Pons ni l’orquestra, quelcom que m’alegra i que denota que les protestes del primer dia només tenien la finalitat de sortir a la premsa i prou, no hi havia cap altre motiu que ho justifiqués.
Dilluns Catalunya Música retransmetrà la darrera de les 7 representacions previstes, i si no hi ha cap entrebanc, els cantants seran tots els del primer cast, és a dir amb Lance Ryan de protagonista.
Un apunt final per tornar a lloar el meravellós disseny de llums que Manfred Voss ha fet per aquesta producció austera de Robert Carsen, aconseguint en molts moments una plasticitat tan admirable com bellíssima en un escenari en principi tan despullat com és el de la darrera escena del tercer acte. Pura màgia visual, allò que tant fascina al director canadenc
Demà us paralaré del concert que tindrà lloc aquesta nit (22/03/2015) al Palau amb Riccardo Muti dirigint l’Orchestra Giovanile Luigi Cherubini.
Les fotografies que encapçalen l’apunt són de © A. Bofill, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu
Bon diumenge!
Joaquim
In Fernem Land
