Cerca de crítiques

Enquesta

Una creació per a La Creació

24/3/2015 |

 

Programa: Haydn: La Creació

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 20-3-2015

Haydn: La Creació

Marta Mathéu, soprano. David Alegret, tenor. Enric Martínez-Castignani, baix. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. OSV. Rubén Gimeno, director. Marta G. Otín, direcció escènica.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 20-3-15.

 

“Noble i antic jo com ell”, diu Riba en evocar el marbre absolut del temple de Posidó a Súnion i així se sentia un dels millors crítics musicals dels darrers vint anys a Catalunya –ara retirat i a l’ombra de qualsevol reconeixement- quan es confrontava al Haydn de La Creació. Un oratori que amb el seu desinhibit protoromanticisme, desbordant joia i humanisme d’arrel maçònica admet una pseudoescenificació com la disposada per Marta Otín a l’inici: des del caos i la foscor a l’esclat de la llum i el Do major en un moviment aparentment anàrquic d’uns músics que van començar amb la mínima il·luminació, ajupits i tocant de memòria. Prèviament un pedal de violoncel simbolitzava l’atemporalitat. I és que la Simfònica és una formació particular que a vegades aposta per concerts amb cert risc.

Encara que poc còmodes pel format tradicional de concert, les d’Otín són idees vàlides que revitalitzen el ritual d’assistència al concert i l’experiència d’aquest. La seva creació sobre La creació apostava per l’estímul visual. La majoria de músics van tocar dempeus enmig de decorosos efectes lumínics, de solistes vestits de blanc i descalços movent-se per l’escenari i d’una jove parella de dansa (Part III) inexistent segons el programa de mà. L’adaptació comptava a més amb una veu en off que evitava bona part dels recitatius però no suplia l’absència del subtitulat en els números vocals.

Distribució atípica

El més atípic va ser la disposició escènica: orquestra al centre i a l’esquerra de l’escenari; cor i solistes a la dreta i el director a la punta frontal dreta –des de la perspectiva de l’espectador-. Una distribució que no va afectar la direccionalitat acústica ni va impedir que Rubén Gimeno bastís una lectura expressiva, vitalista, de cert rigor estilístic i llunyana ascendència historicista.

Moderació, tempi àgils i un incís discret en el caràcter programàtic de gran part de la música van ser dominants en una lectura de grandesa austera i moments de brillantor, especialment en les fugues i altres números de conjunt (tercet i final de la Part II, final de la Part III). En aquest sentit, l’idiomatisme i l’atenció al detall no va ser el més explorat -que no vol dir que fos descuidat- en uns resultats de conjunt satisfactoris (descomptem la perfectible afinació de la corda al preludi a les fosques i en moviment).

Amatent a equilibrar l’orquestra i les veus, Gimeno va plantejar l’obra des de la convergència equidistant entre les cantates de Bach i els oratoris de Mendelssohn amb un Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana que no ha perdut la musicalitat que el caracteritza. Tot i això, les cordes greus no eren del tot audibles en alguns unísons i en conjunt va distar de la qualitat oferta en d’anteriors participacions de la mateixa obra. Per exemple, la de 2009 amb l’OBC i Víctor Pablo Pérez sota la tutela de Jordi Casas.  

Solistes

Entre els solistes també va dominar la musicalitat aparellada a un clar domini de l’estil germànic en el cant d’oratori: Enric Martínez Castignani, convincent; David Alegret, amb bon fraseig, fiatto i molt regular en la projecció; i Marta Mathéu va exhibir la bellesa tímbrica i l’elegància de línia i dolçor de maneres que la caracteritzen. L’ària “Auf Starkem...” de la segona part hagués merescut l’aplaudiment espontani.

No obstant, la soprano tarragonina abusa i exagera aquest estil afegint constants atacs en piano i pianos sobtats inaudibles, sense suficient projecció i que trenquen la linealitat del cant. Converteix aquests recursos en un manierisme que li manlleven el “cum laude” i l’encís poètic idiosincràtics. Amb tot la seva categoria artística és inqüestionable.

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell