Les metàfores, ja siguin, per posar algun exemple, marineres o muntanyenques, tenen els seus riscos i poden derivar cap a direccions que no són ben bé les previstes per qui les enuncia. Ítaca segueix ben lluny, i de l’Everest, de moment, només n’hem albirat el cim. Això sí, el camp base ja queda enrere. La muntanya més alta del planeta va ser la imatge que va fer servir Jordi Savall per presentar la primera versió que dirigeix de la Passió segons sant Mateu de Bach.

La complexitat inherent de l’obra, el seu caràcter totèmic i la quantitat i qualitat de referents de tota mena justifiquen les possibles prevencions que el músic igualadí pogués sentir. Per aquesta raó, posats a emprendre l’ascensió, és preferible comptar amb el millor equipament possible. Descomptant un parell de solistes discretes (i un de subestàndard), Savall tenia les peces adequades. Le Concert des Nations va tornar a ser l’orquestra càlida i expressiva dels millors dies, amb aportacions solistes de gran mèrit, començant pels dos concertinos (Manfredo Kraemer i Olivia Centurioni), i continuant per flautes, oboès i fagots, i el mateix Savall a la viola de gamba, sense oblidar els recitatius per Michael Behringer a l’orgue i Balázs Máté al violoncel.

En la Capella Reial de Catalunya, preparada per Lluís Vilamajó, hi convivien cantants joves que formen part de l’acadèmia impulsada per la Fundació CIMA amb altres de més bregats, conformant un doble cor on, per sobre d’una unanimitat mil·limètrica, dominava la sensació d’estar davant una suma de veus individuals amb personalitat pròpia. Això no va ser cap obstacle perquè tant els corals com els grans cors que obren i tanquen la Passió tinguessin l’amplitud i la cohesió necessàries, a les quals va contribuir l’excel·lent Cor Infantil Amics de la Unió dirigit per Josep Vila i Jover. Del cor van sorgir els solistes de les àries, destacant amb força el contratenor Maarten Engeltjes, amb un cant de gran intensitat (com un adolorit Erbarme dich ), la soprano Marta Mathéu amb un extàtic Aus Liebe i el baríton Matthew Brook.

Per què no vam fer el cim? Diferents factors ho poden explicar, començant pel caràcter general d’una versió que no va acabar d’agafar embranzida fins a la segona part, quan les coses es posen lletges per a Jesús. Hi va contribuir que la funció fos intermitent i que Savall a vegades busca més el preciosisme sonor (amb les tonalitats àuries marca de la casa) que l’aprofundiment. Però tampoc cal posar-se nerviós: ¿algú creia que al primer intent ja sorgiria una versió definitiva? Aquesta notabilíssima Passió segons sant Mateu per Jordi Savall hauria de ser la base per a nous atacs al cim.