Era un dia amb diversos suggeriments musicals. La Banda Municipal va tocar al Palau un parell d’obres de Joan i Ricard Lamote, a l’Ateneu hi havia cançons sobre poemes de Maragall i L’Auditori allotjava una de les orquestres berlineses, la del Konzerthaus. Aquí s’havia anunciat el violinista Khatxatrian, que va arribar fa anys a les nostres costes de la mà de Gergiev, però alguna cosa ha passat pel camí perquè ens vam trobar al senyor Eric Silberger, aquest recomanat per Maazel. En fi, “ benediccions ” a part, la seva versió del Concert en re major de Brahms va ser – deixant de banda algunes llicències – de virtuosisme sense essència, en un context orquestral relativament fred i absent la convicció romàntica de l’autor, i per part del violinista, amb bon so exterior (el director va cuidar molt el pla acompanyant de l’orquestra) encara que aliè al relat íntim que exigeix l’obra.

El concert va continuar amb una molt bona versió de la Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov en la qual vam poder reconèixer una orquestra amb cuidades seccions, molt especialment en trompes amb el seu poderós tema del segon moviment, bon clarinet i oboè, i corda càlida que va saber donar lloc a les melodies hollywoodianes de l’autor. En general hi va haver claredat en l’exposició, cosa que va donar relleu al primer moviment, que va constituir un bon retaule de matisos i jocs d’intensitat, en el qual va ser evident el bon treball del director Kitaienko, que va articular un ritme scherzant molt àgil a l’Allegro final, amb dinàmiques (jocs de piano i forte) molt eficaces. Un treball que el públic va saber reconèixer amb un intens aplaudiment que va donar lloc al bellíssim vals de la Suite Masquerade de Khatxaturian. Els meus respectes a aquest públic a sala plena que assisteix amb il · lusió, i a qui algunes estossegades agredeixen. S’ha especulat molt sobre aquesta qüestió, que no troba solució, encara que crec que si es deixés de banda el hieratisme a què sembla obligar la butaca i el ritual del concert, i es gaudís més de la força de la melodia i els ritmes, es podria disminuir la tensió.

Un apunt: l’OBC va programar les mateixes obres fa un mes.