Cerca de crítiques

Enquesta

Sakamoto amb l'OBC dins el Sónar

Sónar 2004: un experiment curiós per començar

19/6/2004 |

 

Sakamoto, Fennesz i Pan Sonic es van fusionar amb l'OBC en un concert inaugural excepcional però confús.

Va tenir tant èxit l'aposta de l'any passat per la Matthew Herbert Big Band a L'Auditori, que en la present edició el Sónar ha volgut anar encara més enllà, amb un format de concert inaugural, al mateix escenari, que promet convertir-se en costum de cara al futur si les coses segueixen anant tan bé. Mentre el festival continuï rebentant la taquilla com fins ara (només queden entrades per divendres a la nit), l'organització es pot permetre tots els experiments que li rotin, per excèntrics o capriciosos que puguin semblar.

Ningú pot negar que els dos actes celebrats dijous a la nit van ser d'allò més insòlits, si més no per a l'OBC, que es va veure interpretant un repertori prou solemne, entre la música clàssica i la contemporània, de J.S. Bach a Dvorák, per acabar amb John Adams i Michael Torke, enmig de flashos, davant d'un públic decididament pintoresc (potser més jove i entusiasta de l'habitual) i dominada per una gran pantalla de vídeo on es van projectar obres de Jon Wozencroft, Lia i Videogeist creades per a l'ocasió.

D'altra banda, si dins de la música clàssica hi ha personatges mínimament propers als histrionismes de les estrelles del pop, han de ser els directors. I Ernest Martínez Izquierdo va estar a l'altura de l'ocasió, tot un figura en escena i un perfecte amfitrió per a Ryuichi Sakamoto (un japonès), Fennesz (un austríac) i Pan Sonic (dos finesos), tot i que, val a dir-ho, en acceptar un repte com el de fusionar la clàssica amb l'avantguarda electrònica no li podien haver reunit un trio de convidats més selecte, tres artistes que podrien sintetitzar el bo i millor de la seva especialitat en els últims 25 anys.

Una altra cosa era que l'invent funcionés del tot. Amb tota l'atmosfera d'esdeveniment especial que es va generar, el resultat va tenir més moments dispersos del compte. La subtilesa minimal de Sakamoto, els sons paràsits impregnats per Fennesz i els ambients enrarits de Pan Sonic es van veure superats per la corpulència pròpia de tota una orquestra simfònica, que, a més, en alguns moments donava la impressió de no admetre uns patrons establerts molts anys abans que s'inventés qualsevol màquina analògica (ja no diguem digital). Això o que aquests reconegudíssims gurus electrònics no s'hi van saber adaptar.

Finalment, el Sónar ha volgut mossegar més del que podia mastegar? De moment s'han tornat a atrevir amb un projecte que molt poca gent s'havia pogut imaginar abans. I ja veureu com d'aquí a un temps se'n continua parlant.
Ramon Llubià
Ritmes.net