Aquesta setmana, en el marc de la temporada d’Ibercàmera, ens ha visitat l’aclamada pianista portuguesa Maria João Pires, acompanyada d’un jove deixeble, Julien Libeer. En aquest concert vam poder gaudir d’una mostra de la literatura pianística a quatre mans, cosa poc habitual, d’una peça bellíssima de Ravel, Le tombeau de Couperin, i finalment, Pires ens va delectar amb la gran Sonata op. pòstum de Schubert, la D. 960. Un concert amb un programa colpidor i bellíssim.

Ara bé, he de ser honesta i dir d’entrada que Maria João Pires és una pianista que no m’arriba. L’he sentit quatre vegades en directe, i malgrat que té una tècnica perfecta i toca amb una correcció absoluta, a mi no em produeix emoció, no em fa vibrar. No la trobo freda, però li manca aquella espurna de genialitat que ho omple tot i que converteix un bon intèrpret en un artista tocat pels déus.

La primera peça que van tocar, també de Schubert, l’Allegro per a piano a quatre mans D. 947, «Lebensstürme», va ser senzillament deliciós i impressionant. Pires es va posar a la part esquerra del piano per tocar el registre greu de la peça, mentre que Libeer en va interpretar el registre agut. Van tocar molt ben compenetrats i això va fer guanyar riquesa i expressió a la peça. Quan van acabar ja tenia ganes de sentir Julien Libeer en solitari.

Al llarg dels sis moviments de Le tombeau de Couperin, Libeer va fer gala d’una tècnica molt sòlida i d’un gust musical exquisit. Va saber transmetre tots els matisos i tots els melismes de l’impressionisme francès, un estil molt visual i corpori que Libeer va tocar de manera molt convincent i expressiva.

A la segona part va venir el plat fort del concert, la Sonata D. 960 de Schubert, l’última, que Pires va tocar amb molta correcció, però sense arribar a emocionar. Objectivament, s’ha de dir que es va equivocar unes quantes vegades. A més a més, en els passatges en fortissimo se sentien uns sorolls estranys i aliens a la música, com si amb el peu esquerre la pianista piqués a terra. Tot això va enterbolir l’execució de la sonata, però es podria passar per alt si no fos perquè a la interpretació de Pires hi va faltar solemnitat i carnositat. Tocava la partitura fent totes les dinàmiques de so, sí, però més enllà de l’execució estricta no hi havia sentit de transcendència. Va brillar el segon moviment, el magnífic Andante sostenuto, al qual va saber donar i transmetre la grandiositat que té. De la resta de la sonata va fer-ne una interpretació correcta, però ni tan sols en els passatges de més intensitat expressiva no em va convèncer.

Pires és una bona pianista, molt esforçada i correcta, però a la seva manera de tocar el piano hi falta alguna cosa. Schubert és un compositor molt intens, és emoció a flor de pell i angoixa, i Pires va fer un Schubert sense volada, com si s’hagués quedat a les portes d’aquesta intensitat tan colpidora.