Al marge del protagonisme que algunes obres donen al primer violí, la viola ja va exhibir la seva qualitat en el Quartet núm.

12 Americà de Dvorak, i no diguem la delicada articulació i fraseig de la concertino, o el paper regulador del segon i la intensitat del violoncel. Un altre element d’atenció és la seva versatilitat per aprofundir en els llenguatges de cada compositor : la gràcia amb què desplegaven a trio l’acompanyament que encaixaria l’entrada del primer violí al començament del segon temps del Dvorak, o en el segon del Xostakóvitx amb la seva sonoritat velada, transparent ; o el bon treball rítmic, amb una tècnica d’arc depurada i personalitzada.

L’última obra, el Quartet núm. 1 de Txaikosvski, va deixar l’intèrpret més lliure. I aquí van guanyar convicció, intensitat en les sonoritats mitjanes, coses que defineixen una manera de tocar.

Un privilegi, i una classe magistral, en especial per als nombrosos joves del públic.