Encara que calgui passar per diferents proves, com en els contes fantàstics, aquestes valen la pena si al final ens espera una versió de la Sonata núm. 21, D. 960 de Schubert en mans de María João Pires. Una summa de l’art de la interpretació. Schubert és una referència fonamental per calibrar la sensibilitat d’un pianista; aquesta prova no la passen els virtuosos russos i xinesos ara en primera línia del màrqueting. Perquè exigeix una profunditat conceptual, una capacitat de matisos en la frase a través de la pulsació, una intensitat dibuixada per factors repetitius, jocs de tensions que apunten, en aquest cas de l’última sonata, de vegades a una sola nota que culmina l’arc expressiu. I en aquest sentit la Pires va fert un veritable monument del Molto moderato inicial, alhora que va dibuixar una intimitat i profunditat en el moviment lent, confrontat a la petita i subtil exaltació de l’Scherzo que va sonar intens en una circulació incessant. És una pianista que sap donar en la seva maduresa síntesis exquisides.

De la mateixa època més o menys és l’Allegro en la menor per a quatre mans, obres totes dues, amb la Sonata, que parlen de la finitud de la vida. I aquest Allegro atractiu en si, amb un tema recurrent i capacitat melòdica, queda tot i això una mica esquelètic perquè ens remunta a la Fantasia en fa menor –també edició pòstuma com la Sonata (Schubert va morir aquell mateix any de la composició) que és un de les cims expressius del romanticisme. Aquest Allegro, que té una via substancial expressiva en el registre baix, en aquesta ocasió en mans de la Pires, va ser interpretat, a les seccions melòdiques, pel seu eventual acompanyant, el molt jove Julian Libeer, ara estudiant amb ella. Acte lloable, per la seva part, de donar a conèixer joves promeses, però que encara que un no vulgui fer-ho, sorgeix de fet la comparació. Crec que la mescla no és bona per al jove, perquè es veu a més quant li falta en qüestions substancials, tal la seva versió en solo de Le tombeau de Couperin de Ravel, amb excel ·lent pulsació inicial i matisos delicats i ben situats en l’atac de les notes, però que més endavant, en la Forlane, per exemple, va mancar d’aquest matís buidat, cortesà, que Ravel significa, resultant escàs en contrastos el Rigaudon. En fi, molt bones possibilitats però ha de fer el seu camí. Sembla que segueix consells del mestre Bashkirov; no crec que això l’ajudi massa.