Els dos tòpics emocionals que funden l’òpera vuitcentista (a saber: el predomini de l’amor sobre tota quanta convenció social i la necessitat d’arribar a la mort per realitzar els sentiments, fins i tot aquells de més bonhomia) conduirien qualsevol societat a l’esquizofrènia i a la destrucció. Avui podem llegir Norma com la història d’una col·lectivitat fracturada irracionalment i delirant entre druides i romans o, per què no, com la tragèdia d’una mandatària que fracassa políticament perquè no ha sabut gestionar la seva alcova. Al límit, el drama de Felice Romani encara se sosté si veiem en Norma un exemple d’hiperlideratge atrofiat d’una dona la qual, per no poder, no pot ni venjar-se contra una fleuma i el pare faldiller dels seus fills, antic amant Pollione. Qui sap si, després de tants desenganys i d’esforços en va, la nostra pobra Adalgisa i els seus soldats abandonarien els vots del compromís religiós i es farien de Podemos per engreixar una societat de descreguts aïrats amb moltes ganes de revenjar-se contra propis i estranys. Imaginar és gratis.

Perdoneu la metafísica d’estar per casa, però hom ha d’entretenir-se en mons possibles per alliberar el magí davant l’avorridíssima i insubstancial producció d’aquesta Norma de Kevin Newbury. L’opció escènica d’eliminar els trets diferencials de cada bàndol i centrar-se en el nucli emotiu de la trama podria haver estat correcta, si el teatrista nord-americà no hagués salpebrat l’acció amb decisions surrealistes, com ara penjar l’arbre dels druides del cel, com una botifarra, allunyar Norma i Pollione una vintena de metres quan aquesta ha de fer veure que li talla el cap o obligar el centurió romà a empènyer el pobre Flavio per mostrar un enuig contra el seu amic que mai no s’expressa al llibret. Amb la seva obsessió per salpebrar d’acció l’òpera (recordi’s el darrer Barbiere de Joan Font), els registes sovint naufraguen amb distraccions innecessàries. Després d’aquesta producció i la insulsa de Francisco Negrín en la temporada 2002-2003, podem afirmar que Norma no té bona sort escènica al Liceu.

Altra cosa són les veus, per fortuna. Sandra Radvanovsky firma una Norma que es fa forta en un registre mig a prova de bales i una pinyolada que fa tremolar. La soprano d’Illinois té un instrument potentíssim, a voltes notòriament metàl·lic (aprengui alemany, jove, que aquí hi pinten bones Elses i Eves) i sovint afectat per un vibrat massa ampul·lós. Els pianíssims són de spinto, amb la qual cosa no sempre conserven un timbre immaculat i vénen precedits d’un cop de diafragma massa bèstia: disparar la veu amb tanta musculatura sovint va en contra del cant lligat (com quedà palès en una Casta Diva acabada quasi al límit del fiato), però aquesta Norma té múscul, compromís i corda per estona i cal felicitar Radvanovsky pel seu esforç i al Liceu per assegurar la presència de la soprano en futures temporades. A casa, car no som puristes belcantians, ens va encantar el Pollione de Gregory Kunde: hi ha part del registre mig-baix que s’engola forçat i algun agut de cridòria que no taquen gaire un centurió de pur múscul, ardit, justament ovacionat.

Raymond Aceto i Ekaterina Gubanova compliren molt bé amb el paper i celebrem que el Liceu continuï regalant rols menors com Clotilde o Flavio a uns magnífics Ana Puche i Francisco Vas. Cal lloar també la tasca de Peter Burian, que -de mica en mica- va deixant empremta al Cor de la casa. Si en la direcció escènica hi havia poca cosa a salvar, Renato Palumbo ens va regalar una versió molt personal de l’acompanyament bellinià, amb tempi inusualment lents que van desconcertar sovint la protagonista al primer acte; el director va exhibir un gest massa primari, tallant en les cadències sense acompanyament, alguna que altra badada en concertar el cor i massa pizzicatti atacats amb brusquedat. No obstant això, el segon acte va millorar notòriament, amb un final molt ben cantat que no va relluir més degut a la corda mat d’una orquestra del Liceu correcte però amb poc tremp, especialment morta als violoncels, tan necessaris en aquesta òpera. Sembla que el Liceu només es vol centrar en les veus i abandonar la subtilesa al fossat.

És un retorn al passat i un error que pagarà car. Aviso.