Paraules:
Tema:	TotBandes sonoresInfantilMúsica de cambra i solista instrumentalMúsica sacraMúsica simfònica i concertantÒpera i sarsuelaRecital vocal i liedSense classificar
Inici:
Fí:

Ajuda

Norma Foto: Antoni Bofill (Gran Teatre del Liceu)

Com era de preveure, gairebé vuit anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu, l’expectació per la nova posada a escena de la Norma (1831) de Vincenzo Bellini (1801-1835) era d’allò més gran. Com tots sabem, aquest títol ja no és només el més reeixit dins l’escàs catàleg operístic del compositor sicilià, sinó també una de les obres canòniques i referencials del gènere operístic. Aquest fet, juntament a la presència estel·lar de la soprano nord-americana Sondra Radvanovksy que, sigui dit de passada, ja havia mostrat la seva caracterització com a Norma al Festival de Peralada del 2013, va convertir la tarda del diumenge 8 de febrer, tal com s’ha dit, en una data memorable en la història liceista.

I és que el colisseu líric de la Rambla es pot enorgullir d’haver vist, al llarg de la seva història, diferents i excel·lents normes, com ara Joan Sutherland, Montserrat Caballé o Leyla Gencer, entre d’altres. Com deia l’erudit Jaume Tribó al programa de mà, "només hi ha faltat la Callas"... Ara ha estat el torn de la citada Radvanovksy, acompanyada d’un estol de solistes gens menyspreable que, a judici del director d’orquestra Renato Palumbo, ha de considerar-se com un dels casts de Norma més esplèndids entre els que es poden trobar a qualsevol teatre del món actualment.

 

Quan, fa pocs dies, qui signa aquestes línies es va trobar casualment amb el director titular de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, el berguedà Josep Pons, després d’una curta i amena conversa vam estar d’acord que, molt possiblement, la interpretació i hermenèutica de Norma havia tingut un sotrac des que Giovanni Antonini, al capdavant de l’Orchestra La Scintilla i junt a l’excelsa mezzosoprano Cecilia Bartoli, havien abordat i enregistrat aquest títol bellinià. De la mà d’una nova edició crítica, signada per Maurizio Biondi i Riccardo Minasi, aquesta obra, així, havia sonat diferent. I ja no només en la versió d’Antonini, sinó en d’altres com la dirigida per Thomas Hengleborck a Dortmund el 2010, en la primera incursió de Bartoli en el paper de la cèlebre sacerdotessa o, a principi de segle XXI, amb Fabio Biondi al capdavant de L’Europa Galante en la que va ser la primera interpretació amb instruments originals.

 

I ens referim a l’aportació del món historicista perquè, excel·lència interpretativa al marge, la Norma que es pot veure al Gran Teatre del Liceu mostra una desajustament estilístic majúscul. Fins al punt que, certament, costa d’interrelacionar l’escoltat amb el 'belcantisme'. I ja no només per la veu timbrada i pesant de Radvanovksy, més apropiada per a òperes verdianes i veristes, sinó per la concepció general que respira el muntatge. És obvi que les citades interpretacions històriques ens han acostat a un Bellini més pròxim a Mozart que no, posem per cas, a Ponchielli, però el cert és que en aquesta versió assistim a una Norma amb uns colors i disposicions més anunciadors del verisme que no a l’estrictament món sonor bellinià.

 

Desajustament estilístic al marge, això no significa que no es pugui gaudir d’unes esplèndides veus, a part de la de  Rodvanovksy, entre aquestes una interessant Ekaterina Gubanova (Adalgisa) i un poderós Gregory Kunde (Pollione). Ara bé: la concepció denota ja no només el citat desajustament estilístic, sinó també un posicionament estètic més proper a la tradició 'de sempre' del món operístic (per entendre’ns, la deutora de les grans veus) que no als plantejaments musicals que cerquen l’esperit teatral i dramàtic originals.

 

En una coproducció de la San Francisco Opera, la Chicago Lyric Opera, la Canadian Opera Company i el mateix Liceu, la direcció d’escena va anar a càrrec de Kevin Newburry, i R.B. Schlatter n’ha realitzat la reposició. De nou, ens trobem amb una direcció que es queda en la mera superficilialitat inspirada per la sèrie Joc de trons i una concepció dels mites i rituals religiosos dels druides mancada de profunditat i potència intel·lectual.