Contradictori, si més no com a proposta, aquest recital del gran contratenor Andreas Scholl al Liceu. Cantar lied, majoritàriament romàntic en la seva tessitura, amb aguts plans quant a vibrato i amb la limitació d’amplitud de registre que això suposa, resulta una mica incongruent imolt difícil d’afrontar. Per això, en la mesura que hi va haver encerts, estan justificats els densos aplaudiments dels admiradors, i sobretot enhorabona per aquest esperit de recerca, que és també el lema del programa The wanderer (el caminant, o el meditatiu).

On millor es va adaptar el registre de contratenor al lied romàntic i clàssic va ser en moments gairebé de confessió, reflexius com In Stiller Nacht de Brahms, o el contemplatiu i nocturn Abendempfindung de Mozart, o el seu Das Veilchen (Violeta encantadora). Una altra variable, Ave Maria de Schubert, va sonar com de nen de cor, o el breu La mort i la donzella, en el qual va passar a tenor part del diàleg. A la resta del programa la proposta va estar una mica fora de lloc. Per molts motius. En termes estètics, de reflexió, el romanticisme dialoga amb el realisme, i és difícil d’imaginar en pintura i música una transposició a mons menys tangibles com els del barroc, on aquest registre d’alt i timbre de tenor molt agut és molt adequat. Al món del barroc els personatges fan el gest però no es toquen; en el romanticisme la passió aflora. I no es concep All mein Gedanken de Brahms en contratenor; imagineu-vos que “tots els meus pensaments” arribessin així a Clara Schumann... reflexió banal, però gràfica.

Però si passem a l’aspecte estrictament musical hi ha un problema bàsic que és l’amplitud de registre que plantegen alguns lieder. En el preciós Der Jüngling auf dem Hügel de Schubert, la primera part, juganera, escrita en sol major en original, resisteix en contratenor pel seu biaix pastoral, però quan la cançó deriva al si bemoll major (perdó pels tecnicismes) i deixa traslluir la imatge de la mort, el registre baixa notòriament al greu, fosc, i la veu de Scholl no resisteix en dramatisme i color. En definitiva, un error intentar reemplaçar o superposar àmbits simbòlics, cosa a la qual tenen afició els directors d’escena i que solen produir incongruències serioses. Parlant d’escena, Scholl podia haver fet un gest escènic mentre la seva pianista Tamar Halperin –formidable, subtil, respectuosa– tocava sola un breu vals de Schubert.