És de justícia començar felicitant (i encoratjant) els responsables de L’Auditori per la política de propostes cambrístiques que darrerament estan oferint. Encara ens bull a la memòria el recital (per dir-ne només un) d’aquella colossal violinista vinguda del glaç (Alina Ibragimova) tocant ella soleta dues hores de música de Bach i sumint en un estat de trànsit la majoria (no pas tots) els que omplíem la sala de gom a gom. La cambra estira i té un públic militant i fidel: en volem més. Sol Gabetta no ens va hipnotitzar, però va demostrar que passa per un moment dolç, de maduresa; i que ja és una de les millors violoncel·listes actuals, possiblement la millor de la seva generació. I novament la Sala Oriol Martorell de L’Auditori (sens dubte, el millor espai que tenen al carrer de Lepant: quin plaer escoltar-hi música!) plena a vessar. I públic de totes les edats, fins i tot jovent, que va fer cua en acabar el concert per tenir un autògraf de l’artista argentina i fer-s’hi una foto. No és idolatria (ni “fenomen fan”), sinó una altra manera de viure i consumir la música.

El concert, no obstant això, no va acabar de ser rodó per una mena de desequilibri sonor entre el violoncel i el piano que va afectar totes i cadascuna de les obres del programa; una espècie de divorci estètic que no va permetre quallar un àpat musical que presentava grandíssims ingredients. Perquè Bertrand Chamayou també és un músic magnífic, pianista sensible, pulcre i versàtil, capaç d’interpretacions memorables; ell i Sol Gabetta es coneixen de fa temps, i acaben d’enregistrar un disc amb obres de Chopin (i en van tocar, en aquest recital), però l’entesa, el diàleg, les carícies mútues no van estar prou presents en cap de les peces interpretades. Tot i un inici brillant amb les Set variacions sobre un tema de ‘La flauta màgica’ de Beethoven, tant en la segona Sonata per a violoncel i piano, op. 58 de Mendelssohn, com en la Sonata op. 65 de Chopin no van tenir la màgia que se n’espera. Tot va sonar impecable, precís i polit, però s’hi va trobar a faltar certa calidesa; massa sovint el piano semblava abraonar-se damunt les línies delicades i fràgils del violoncel, amb sonoritats vigoroses, quasi metàl·liques, invasives. ¿Era Chamayou o era l’instrument que tocava? Algú comentava que aquesta música demana un piano de so més rodó i flonjo, que agomboli el violoncel (¿potser com el que va tenir entre mans l’endemà András Schiff al Palau, un Bechstein que es va fer portar expressament?). En qualsevol cas hauria calgut una millor capacitat de reacció (¿o més hores d’assaig a la sala?) d’aquests dos joves talentosos per acomodar-se sonorament l’un a l’altre, perquè l’ansiat clímax no va arribar en cap moment.

Curiosament, el millor de la vetllada van ser les propines musicals: un fragment de la Sonata de Rachmàninov que ens va mostrar la delicadesa que poden assolir tots dos músics, i un altre moviment pertanyent a la Sonata de Xostakóvitx, enèrgic, abstracte i tan eloqüent: possiblement, el millor de la vetllada.