Diversa és la història de la interpretació pianística. Almenys des d’aquella generació que va irrompre a inicis del segle XX, coincident amb el registre del so i hereva dels grans compositors romàntics i les seves estètiques, hem assistit a una varietat de concepcions. El predomini de l’artista sobre l’obra, el virtuosisme per se, la lleialtat a la partitura... fins arribar a Alicia de Larrocha o Martha Argerich, que sintetitzen la tècnica i la sensibilitat.

Ara hi ha un altre canvi, la irrupció d’altres mentalitats en aquests repertoris europeus. La Xina i el món oriental han posat el piano en un altar. I al marge de gustos encoratja pensar que la jove Yuja Wang, de tècnica sorprenent, penetra al nostre món des del seu univers per en definitiva enriquir-lo, de moment a partir de Liszt en endavant.

La seva proposta en aquesta ocasió plantejava un apropament al romanticisme a través de Liszt (Schubert) i Chopin, i després un acostament al canvi de segle de Scriabin, contemporani de Debussy i molt més deutor que aquest de Chopin, en la forma més que en l’essència. Un moment en què coincideixen ja una presència de l’abstracte al costat del llenguatge romàntic directe.

Sens dubte –gustos fora– el Chopin de Wang deixa molt a desitjar en un sentit estilístic, de comprensió del discurs, de la bona pronunciació de la frase; la seva facilitat fa que les escales tan marcades en aquesta Sonata núm. 3 siguin com una nota de passada, en les quals omet accents i matisos.A més hi ha la falta de respiracions i rubatos en els cantables expressius i tensos, en funció d’una regularitat que arriba però com de segona mà. I aquesta va ser la tònica amb la fullaraca que Liszt va afegir a les meravelloses creacions de Schubert. Una còpia, ben feta segurament, que és del que sembla que es nodreix ara la cultura (sobretot Xina). De la velocitat i de la còpia; totes dues mancades de reflexió interior.

Però on Wang sintonitza amb el seu univers –i crec que aquí sí que hi troba essència– és a Scriabin. No parlo del difícil Islamey de Balakirev perquè és superficial com a obra. Però a Scriabin va trobar un subtil so en el Preludi núm. 1, va trobar la llum i va buscar en el complex entramat contrapuntístic de la Missa Negra, va donar color als Dos poemes. Encara està lluny d’acostar-se al veritable Schubert, al Beethoven de les sonates, o a les de Haydn i Mozart. Hi arribarà, o aquestes essències seran fora del seu univers que tan bé dirimeix qüestions com les de Scriabin?