Cerca de crítiques

Enquesta

Un mestre, de veritat

8/2/2015 |

 

Programa: Obres de Pärt, Xostakóvitx i Txaikovski.

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana. 7-2-15.

Pärt: Cantus in memory of Benjamin Britten

Xostakóvitx: Concert per a piano i trompeta núm. 1, en Do menor, op. 35

Txaikovski: Simfonia núm.6, en Si menor, op. 74, “Patètica”

Natalia Sokolovskaia, piano. Carlos Megías, trompeta. OSV. Víctor Pablo Pérez, director.

Palau de la Música Catalana. 7-2-15.

 

Les visites de Víctor Pablo Pérez a l’OSV són garantia d’un treball que va molt més enllà del bon ofici i l’experiència. Com va escriure un crític català ja retirat i referent meu, Victor Pablo és d’aquells concertadors que cal escoltar amb els ulls perquè el seu gest informa del que passa, passarà o hauria de passar tot propiciant reflexions alliçonadores. Sense batuta, amb un gest entenedor com pocs, és un artista fidel que defensa la seva proposta amb arguments sòlids, poc discutibles i uns resultats que mereixen més que admiració.

La lectura expressiva i apassionada d’una simfonia que entén molt bé com la Patètica va ser una altra mostra. Construïda d’inici a fi amb tensió i apuntant cap a la fatalitat, en va equilibrar els elements expositiu i expansiu presentant la neurosis sense histèria. L’onatge romàntic i el domini orquestral tenia, per exemple, en els segons plans la riquesa textural i la densitat sonora dels autèntics mestres. A més, va bastir el segon tema i clímax de l’ Adagio lamentoso amb tensió acumulativa i va contrastar l’ emocionalment bipolar segon moviment, entre la dolçor melòdica del vals i l’obstinat angoixant de la secció central.

Només el tercer moviment va plantejar-lo des d’un present desafectat i no com l’afirmació obsessiva del cataclisme. Apuntava més cap a l’Scherzo de la Quarta simfonia que cap a la fugida sarcàstica i inexorable de la tragèdia. Són opcions. I la seva, sense caure en girs circenses, va ser aplaudida prematurament per la motricitat i el potencial corprenedor.

Prèviament la secció de cordes i la guanyadora del Concurs Ricard Viñas 2013, Natalia Sokolovskaia havien abordat el Concert per a piano i trompeta núm. 1 de Xostakóvitx. Mancat de major volada idiomàtica, va deixar moments memorables com el bellíssim tema de la trompeta i les cordes amb sordina del Lento. Amb ells, Carlos Megías, faristol de la formació, assumia rols solista. El seu bis, Adiós a Granada en versió per a trompeta de Xostakóvitx, va convèncer per la manca de manierismes, l’afinació perfecta (fins i tot en els “floreos” amb gradacions dinàmiques) i una línia melòdica ben modelada. La pianista va participar-hi amb semblant discreció i contenció que al Concert. Per això se l’espera en una obra d’exigència diferent.

Pärt, un altre horitzó

Malgrat que el repertori de l’orquestra pateix d’un certa limitació també inclou troballes com el Cantus in Memory of Benjamin Britten d’Arvo Pärt. Una obra que, en el context, podia entendre’s com un revers a l’Adagio de la Patètica. Aplaudida però escassament entesa pel públic, es basteix de principis senzills de consonància i una escala descendent que transita per les notes d’un acord desplegat en un crescendo acumulatiu que esdevé estèticament pur, no emotiu. En casos així les notes al programa són indispensables per a obrir horitzons i explicar als assistents idees bàsiques com la recerca d’atemporalitat, l’ascetisme implícit, i la filiació distant amb temptatives de compositors com Sibelius. 

Per cert, enguany és any Sibelius i any Nielsen (també és aniversari Morera), l’OSV els programarà la temporada vinent? Esperem que aleshores també mantinguin els vincles amb entitats sense afany de lucre com el projecte del Cor Clavé XXI, dedicat a la integració social de nens amb famílies desestructurades, destinatari del concert.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell