Cridava l’atenció aquell piano imponent centrant l’escenari, amb el teclat orientat una mica més cap a la platea que de costum; en veure’l de prop va deixar veure que era un Bechstein, i alguna cosa ens va dir el seu so rodó, càlid, des del primer moment que sir András Schiff va començar la seva versió de la Sonata núm. 17 de Mozart; de moment suggeria que no era un piano actual. I, en efecte, el programa de mà va confirmar que Schiff tocava amb el seu gran Bechstein del 1920.

Curiosament, fèiem al·lusió a això –a la particular sonoritat i calidesa d’aquests pianos anteriors a la Segona Guerra– arran del recital de Gabetta-Chamayou del dia anterior a l’Auditori. Però d’aquesta constatació l’atenció va passar a aquesta delícia mozartiana –la seva penúltima Sonata núm. 17– tal com la va concebre Schiff, amb un tempo lent, un buscat caràcter preciosista en el toc i l’articulació, i contrastos inicials de certa candidesa (mozartiana) malgrat ser obra tardana. I aquí una altra clau, perquè el programa –intel·ligent– anava d’això que es va dir a partir d’escrits d’Adorno, represos després per Nair, “l’estil tardà”, tan singular especialment a Beethoven o en la sensació de finitud també de Schubert, sobretot en obres de cambra. Totes eren penúltimes sonates.

I precisament va seguir l’Op. 110 de Beethoven, en la qual l’instrument va deixar possibilitats a Schiff de treballar el color, i rics matisos, a més de dibuixar tota la interioritat i lirisme, que culmina amb la fuga, i que descansa en un lleu esclat que anticipa Chopin. I en la segona part, un Haydn breu (Sonata núm. 61) amb tota la seva entitat, va donar pas a la imposant i terminant Sonata en la major (D. 959) de Schubert en la qual Schiff a més d’encantar amb el ternari Andantino va exhibir qualitats tècniques absolutes en una partitura sense la intensitat del contrapunt beethovenià, encara que amb serioses dificultats rítmiques en les figuracions de les dues mans. Un públic entusiasta i just va aplaudir amb força, i en les propines Schiff va deixar, amb bon criteri, la forma sonata per passar a les petites formes romàntiques. No podia ser de cap altra manera. Gràcies.