CRÍTICA

Algun fenomen que va més enllà de qualsevol explicació racional es produeix en el transcurs d’un concert i provoca que el que era una actuació de gran nivell esdevingui un pur miracle. Un exemple? András Schiff va atacar la Sonata D. 959 de Schubert i de cop i volta ens va transportar a una esfera poètica sublim. L’afirmativa fermesa de l’arrencada i la gentilesa de la frase subsegüent va ser un primer tast de la manera magistral com el pianista hongarès ens va capbussar en els dilatats paisatges musicals del compositor austríac. L’elegància en la conducció del discurs, la nitidesa de les veus, la subtilesa en les transicions no van amagar mai el dolor pregon que, ara i adés, sorgeix amb força de l’interior d’aquests pentagrames i que va cristal·litzar en un Andantino corprenedor. Tocat per la inefable gràcia schubertiana, va prolongar l’impacte amb tres propines del mateix compositor: la deliciosa Melodia hongaresa D. 817 i el segon i tercer dels Impromptus D. 899.

Tot el que s’havia sentit abans no va ser menyspreable, ans al contrari. Acompanyat per un preciós piano Bechstein del 1921 de sonoritat singular (aguts acampanats, greus sense pesantor), Schiff s’ha embarcat en una exploració de les sonates finals de quatre compositors interconnectats en el temps i l’espai, un joc fascinant de correspondències lluny dels recitals espectacle de moda avui en dia. Si en Mozart ( Sonata KV570 ) i Haydn ( Sonata Hob. XVI:51 ) la seva concepció diàfana del classicisme no va estar exempta d’humor, la Sonata op. 110 de Beethoven va adoptar una mirada més didàctica (¿d’aquí els temps moderats?), com si Schiff volgués il·luminar des de dins les entranyes de l’obra. El xoc arribaria amb Schubert.