Avís per a navegants en aquestes aigües difícils de la música de cambra: el cicle de L’Auditori està assolint una velocitat de creuer encoratjadora. Una programació variada i atractiva, de nivell alt –amb algunes concessions de què es podria prescindir, com la molt present Yuja Wang– i sensibilitat. I el millor és que el públic –i molts joves que busquen firma i foto amb la intèrpret–

omple gairebé la sala. Aquí la intèrpret era la violoncel·lista argentina Sol Gabetta. Hi ha bones propostes cambrístiques a Barcelona en aquests dies, i de formats variats: dies enrere a Musitekton –una petita sala de lutiers– un trio amb instruments antics va fer repertoris substancials. I per això, a més de trompa natural i clarinet van utilitzar un piano excel·lent del 1920. I ve a tomb perquè en aquesta sessió a L’Auditori, aquest piano hauria estat ideal per concertar amb el violoncel de Sol Gabetta. Sobretot en repertoris com Beethoven (Variacions sobre La flauta màgica), la Sonata per a violoncel en re major de Mendelssohn, la de sol menor de Chopin i el seu Gran duo concertant

sobre temes de Robert le Diable (d’autoria gairebé dubtosa). Excel·lent pianista Chamayou, sensible, amb una afinitat en el diàleg i fraseig amb Gabetta, però utilitzant un piano, com tots els nous, que tenen un timbre poc càlid. Cal anar-se’n als dels anys vint per trobar calidesa, i aquest so envoltant que cal per coincidir amb la noblesa del violoncel. Gabetta ha assolit una tècnica sorprenent, amb un arc sensible i d’estil versàtil –que es va veure en els Rakhmàninov i Xostakóvitx de la propina– i que en el Llarg de la Sonata de Chopin va ser magistral, dúctil, amb aspiracions i rubatos que van encantar. En la primera part hi va haver desajustos en el balanç, amb un piano abassegador, encara que el lirisme del violoncel en el Mendelssohn va compensar amb escreix i va marcar el to del recital. És sens dubte ja una gran violoncel·lista.