Un plaer culpable que es pot confessar és admetre que el passatge més esperat de Maria Stuarda és veure dues reines dient-se coses lletges, com barjaules cobertes de fang. Aquest és el centre dramàtic de l’òpera de Donizetti, la resta és preparació i un llarg meandre fins a l’ineluctable final, farcit amb diverses belleses musicals.

El Liceu va aplegar dues púgils de primera. En un racó, Joyce DiDonato, més que interpretar, va ser Stuarda: desplegant tots els colors d’una veu de gran flexibilitat (tot i algun agut desfibrat), acaronant les cantilenes més dolces i, per descomptat, insultant la seva rival amb tota la ràbia que permeten les regles del bel canto. Imperiosa en la invectiva, commocionant en l’elegia, DiDonato va brillar encara més gràcies al fet de disposar d’una contrincant a l’altura. En l’altre racó, Sílvia Tro Santafé va ser una Elisabetta viperina, incisiva, explotant al màxim les línies anguloses del paper i abraçant la visió paròdica que té el muntatge de la reina anglesa.

La intersecció de les dues monarques és un Leicester amb massa poc a fer per als mèrits de Javier Camarena. Veu de mel, fraseig d’elegància fora mida, agut refulgent, el tenor mexicà canta bonic, molt bonic. La gran classe de Michele Pertusi (Talbot) va ser el complement ideal de DiDonato en l’escena de la confessió, mentre que Vito Priante va ser un Cecil justament inflexible i l’Anna irreprotxable d’Anna Tobella tancava un càsting que Maurizio Benini va acompanyar amb mà sàvia. Vet aquí un director que sap com prémer l’accelerador en una stretta sense deixar escapar les regnes.

El muntatge de Caurier i Leiser es movia entre la dislocació temporal (el segle XVI de les reines i l’actualitat de la resta) i el distanciament irònic (Cecil carretejant la destral) per culminar en una execució per un botxí amb mala consciència. Quatre cinquenes parts transcorrien en una presó hòrrida que rebaixava el nivell d’una producció molt irregular. El millor moment va ser quan Elisabetta, amb suprem menyspreu, llança un tros de pollastre a la imprecant Maria. Ah, si a l’escenari hi hagués hagut fang...