El públic del Liceu maldava per deglutir pinyols i teca belcantista i aquesta Maria Stuarda protagonitzada per una de les veus que té pinta d’esdevenir favorita del teatre no els va decebre. A partir de demà llegireu i escoltareu grans (i merescuts!) elogis a la mezzo Joyce DiDonato per la seva reina liceista, però -al meu immodest entendre- la palma d’aquesta funció se l’endú la meravellosa cantant valenciana Silvia Tro Santafé, que va suar una Elisabetta d’antologia. Ja des del Ah! quando all’ara, la mezzo ens oferí un doll de saviesa en el legato, uns aguts més que ben esmorzats i una actuació plena de mala llet (es va jalar amb patates el tenor a tots els duets): a servidor li plauen les cantants que es deixen pell i sou a l’escenari (sóc més de Neil Young que de Leonard Cohen, per entendre’ns) i en això Tro Santafé ens va regalar escenes d’un altíssim nivell canor. Per mi, la reina de la funció és ella: el públic no ho va saber apreciar, i (per la cara que feia) em sembla que la cantant no va marxar de l’escena gaire contenta.

Anem, doncs, a la Stuarda. Al primer acte, amb l’Oh nube che lieve, veu encara un pèl freda, excel·lent fraseig, però aguts escanyats a partir del sol. DiDonato és una cantant de gust exquisit, que actua molt bé, a la qual només podem imputar una dicció italiana certament millorable. El millor de mezzo la nord-americana, com era esperable, arribà amb una escena de confessió senzillament commovedora, un nivell que DiDonato va mantenir a la pregària final, tot i alguna línia fora d’afinació, on vàrem poder escoltar el cor del Liceu en un nivell excel·lent (llastimosament tapat per l’excessiu volum orquestral). Al seu costat, Javier Camarena va fer bona la seva fama: l’instrument del tenor no és excessivament ampli i pateix una gran diferència volumètrica entre greus i aguts, però els míssils estan més blindats que la banca suïssa i el seu estil és impecable. Michele Pertusi va disparar un Talbot ple de noblesa i pleitesia dramàtica, un nivell que també es va fer palès en els joves però experimentats Vito Priante i la nostra Anna Tobella.

L’experimentació dels cantants va poder sobreviure una producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser d’autèntic jusgat de guàrdia. Entenc que el llibret de Bardari no sigui per fer volar coloms, però aquesta pobresa dramàtica no justifica escenes risibles com la inclusió de la destral a l’inici de l’òpera (en forma de premonició i presència física a les estances d’Elisabetta!!!) o un final d’absoluta mocadorada, amb Stuarda donant-li la mà al pobre Talbot per la finestra del patíbul com si estiguessin ballant una sardana: això, diria aquell, és motiu de cese.

Afortunadament, la direcció musical de Maurizio Benini va donar tremp a una de les millors actuacions que li recordem al fossat del Liceu en els darrers temps. Així doncs, llarga vida a les reines, i a la solidaritat entre el regi gènere femení.