El Liceu aplaudeix la ‘Maria Stuarda’ d’aquest Nadal, un duel de reines protagonitzat per una estel·lar Joyce DiDonato

Hi va haver malbaratament de temperament i personalitat ahir a la nit a l’escenari del Liceu. Dues reines, la d’Escòcia i la d’Anglaterra, en una història que Donizetti va titular Maria Stuarda i que torna al Gran Teatre aquest Nadal amb la valenciana Silvia Tro Santafé com Isabel I, rivalitzant a mort amb la diva dels Estats Units Joyce DiDonato en el paper protagonista. Una Stuarda presonera i indignada que Elisabetta acabarà decapitant.

Basada en fets històrics, la trama no fa més que aprofundir en aquest superpoblat infern que és l’amor, en el qual A estima B, que al seu torn estima C. Elisabetta (Isabel I) es planteja la conveniència de casar-se amb el rei de França. Li ho impedeix el fet d’estar enamorada del comte de Leicester, que al seu torn perd secretament el cap per Maria Stuarda. Un triangle sentimental en el qual el que sobresurt, no obstant això, és l’exercici de dignitat. Captiva, sí, però reina al cap i a la fi, Stuarda no tolera els insults de la seva escarcellera, la qual, morta de gelosia per l’amor que Leicester professa a la seva presonera, la provoca fins a dir prou. I Stuarda respon, sí: “Figlia impura di Bolena, parli tu di disonore? Meretrice indegna e oscena...” No té gaire esperit nadalenc aquest Donizetti, que va començar amb el botxí amb corbata de llacet fent ús de la seva destral.

Però el Liceu –amb el president Mas i tota la seva família a la llotja de la Generalitat– s’o va passar d’allò més bé ahir a la nit a l’estrena d’un muntatge que aconsegueix, amb tot, transmetre aquesta claustrofòbia tan pròpia de la nissaga Tudor.

El públic dedica una gran ovació a la diva nord-americana i sostè durant sis minuts els aplaudiments

Patrice Caurier i Moshe Leiser –van debutar fa una dècada al Liceu amb un Hamlet i van tornar amb Madama Butterfly– dirigeixen escènicament aquesta coproducció del Liceu en què participa també la Royal Opera House de Londres. I ho fan dedicant especial atenció al significat del text, a la rotunditat de cada paraula cantada. Sobre una escenografia seminua i moderna en la qual uns chester insinuen les estances de la reina, fan ressaltar la pesant indumentària d’època que llueixen únicament les dues monarques, vestits que són a la fi les seves pròpies gàbies des de les quals lluiten per estimar, per viure.

Tot i així, els aplaudiments se’ls van endur les veus i l’orquestra del Liceu, dirigida aquesta vegada per l’italià Maurizio Benini. Hi va haver aplaudiments –precipitats?– per a Silvia Tro Santafé després de la seva primera intervenció, i a mans plenes li van arribar també al tenor Javier Camarena en el paper de comte enamorat. Però se’n va endur la palma Joyce Didonato, “formidable mezzo –es comentava a l’entreacte–, clar que no és la Caballé”. “I què hem de fer si ja no la podem gaudir”, responien altres veus. L’ombra de la Caballé serà sempre allargada en el paper per a soprano de Stuarda. A la mezzo Di- Donato, per cert, va caldre baixar- li mig to algunes parts (i un to sencer els finale).