CRÍTICA

La presència de la soprano russa Anna Netrebko al cicle Palau 100, després de la seva cancel·lació anterior, ha fet que fos molt esperada la seva actuació, amb el Palau ben ple. Petita sorpresa: s’ha presentat amb la seva parella, el tenor Yusif Eyvazov. Diguem que la Netrebko (que va lluir un modelet en cada part del concert) es va fer notar per la rotunditat, homogeneïtat i qualitat de la seva veu, de fet qualificable de spinto (o sigui, de molta empenta), en un programa verdià i verista molt exigent per a la veu, que la Netrebko posseeix en aquest moment en condicions òptimes de timbre, de fortalesa i de regularitat en l’emissió, que la cantant controla al seu gust, permetent- se algunes fluctuacions en la intensitat del so. Una perfecció en l’emissió que em va recordar la veu i la tècnica de Mirella Freni, només que aquesta tenia una mica menys de volum.Ambuna projecció perfecta, que deixa sortir el doll vocal amb precisió i sense traves, la Netrebko va captivar el públic des del primer moment amb l’ària de Lady Macbeth (acte I) i després amb la intervenció inicial de Leonora, d’Il trovatore verdià, i el duo final de l’acte I d’Otel·lo, amb la col·laboració del tenor incorporat per ella en el programa. Un tenor que sens dubte té una veu de considerable potència, però de molt escassa eficàcia musical, tendència a l’engolament i una manera dràstica d’enfocar les frases i els aguts. No es va fer cap favor a si mateixa, la Netrebko, compartint la seva actuació amb ell, per la diferència de qualitat vocal entre tots dos.

A la segona part, amb un vestit platejat, la soprano va provocar onades d’entusiasme amb àries veristes de Puccini, Giordano i Cilèa: especialment notable l’ària Ió són l’umile ancella, on es va poder apreciar la rotunda classe de la veu de la Netrebko. En el duo de Manon Lescaut, ella segurament no era conscient que el públic aplaudia amb menys força i tot i així el tenor també va cantar una propina: Nessun dorma, de Turandot, a un nivell discret.

L’Orquestra Simfònica del Vallès, dins de la seva campanya d’activitat barcelonina, va acompanyar amb dignitat interpretant algunes peces, entre elles, oh prodigi, la mil vegades sentida obertura de La forza del destino: ¿no té altres obertures, Verdi, per oferir de tant en tant, encara que només sigui com a canvi? Massimo Zanetti va dirigir amb força convicció.